Jo, en Miquel Barceló, mallorquí d’arrel, el 1998 vaig decidir partir a París a estudiar teatre. La bona sort va fer que a l’escola conegués una irlandesa de nom Judith Higgins, que seria la meva dona anys més tard. Quan l’aventura parisenca va acabar, vaig decidir fer una visita a Irlanda amb la meva parella i me’n vaig enamorar. Allà els dos ens dedicam al teatre i la música i hi tenim dos fills: el major, Séamus, i el petit, Mícheál. De vegades, la gent em demana com ho he fet perquè els meus fills sortissin tan artistes i musicals: de veres que no ho sé! Per a ells, des de ben petits, però ben petits, tot això sempre ha estat un joc. El desfressar-se, crear espectacles, sonar instruments… En cap moment ho han vist com un deure sinó com a una diversió. I què ha passat? Que així com anaven jugant amb els instruments, han descobert que podien fer música i que quan feien música la gent sho passava bé.
Així és com creàrem The Barceló Brothers a devers l’any 2015. Amb cap ànsia de fer-hi negoci sinó simplement de compartir el nostre esperit festiu, començàrem a tocar pels camins del nostre poble, Headford, pels cotxes i per la gent que passava. Més tard començàrem a fer concerts i sobretot, a compartir la nostra música per les xarxes socials. Viure a Irlanda hi ha ajudat. Aquí la música hi és per tot i el nivell musical és molt alt. Hi ha una llibertat creativa que no he trobat a altres llocs. Els irlandesos sempre estan preparats per passar una bona estona de música i festa. No sabem quant de temps durarà el grup. De moment, a disfrutar-ho. Seguim fent concerts, anam de gira i disfrutam d’aquesta màgia que suposa per pares i fills de tocar plegats. No ho canviaríem per res del món.
Tocant un tema propi, Be Who You Wanna Be.
Versionant la cançó Wake Up, d’Oques Grasses.
Versionant El joglar, de Joan Garriga.
Felicitant el dia de la mare.
2
