Et vull donar les gràcies per les cançons
que quan era petit jo cantava
assegut a darrere el Renault 12,
escoltant les melodies sense saber què deien.
Jo juraria que a mi em van fer
amb la música de fons del Desire,
i no soc l’únic, ja ho sé,
però m’és igual, vull agrair-te que un dia et posessis a escriure.
Reinventant-te constantment
buscaves noves formes d’emocionar-nos
i tot això ho has acabat patint.
Però tu què t’esperaves? Ets només un home!
M’imaginava tocant amb tu,
que potser ens coneixíem i m’ensenyaves.
Eren somnis de nen petit
quan encara no sabia ni què em trobaria.
Vas ser el mag de les emocions,
ple de contradiccions i dubtes.
Va ser el blanc de les raons:
aquesta societat no vol rebel·lions.
Ets tan fàcil de criticar,
però tu has sigut més llest que una fura
amagant-te o mostrant-te
o canviant el que volies, segons convenia.
T’agraeixo aquests acords tan copiats i tan bonics.
T’agraeixo les cançons que m’han arribat a dins.
T’agraeixo aquestes veus que tothom ja ha cantat.
T’agraeixo tot l’esforç per canviar la societat.
