Que boig el món,
que no té cap sentit
i em fa pensar:
“No sé què hi faig, aquí”.
Que boig el món,
que no el puc entendre mai.
Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deix sol.
En el principi del camí
diuen que al món s’hi ve a patir.
Que boig el món,
que no té cap ni peus
ni ens deix tenir
el que teníem ahir.
Que boig el món,
que no vol aconseguir
per fi esborrar del mapa
aquelles coses que menyspreem
i ens fan sentir mesquins.
En la distància està el secret.
Callat, ocult, pacient, discret.
Per art de màgia baixem com l’aigua,
i a cada obstacle
refem com si res el camí,
construint a mida el destí.
A contracorrent, de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res, res a perdre.
Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d’entre els possibles.
Que boig el món,
que em fa anar amunt i avall
i és tard quan veig
que molt pitjor estic jo.
Que boig el món,
on podem creure en més d’un déu,
i això ens obre les ales de la vanitat,
podem ser injustos i malvats.
Però el pitjor és no saber mai
qui mou els fils al teu terrat.
Per art de màgia baixem com l’aigua,
i a cada obstacle
refem com si res el camí,
construint a mida el destí.
A contracorrent, de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res, res a perdre.
Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d’entre els possibles.
