El 3 de març del 1976 va tenir lloc la massacre de Vitòria. Durant una jornada de vaga, la policia va llançar gasos lacrimògens a un grup de treballadors que estaven reunits en assemblea en una església. Arran de les actuacions policials, cinc dels vaguistes van morir. Els fets de Vitòria són un dels episodis més foscos de la transició espanyola. D’allà en va néixer la cançó Campanades a morts, de Lluís Llach, que també dona nom a un dels seus discos.



Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

I el poble es recull
quan el lament s’acosta,
ja són tres penes més
que hem de dur a la memòria.

Campanades a morts
per les tres boques closes,
ai d’aquell trobador
que oblidés les tres notes!

Qui ha tallat tot l’alè
d’aquests cossos tan joves,
sense cap més tresor
que la raó dels que ploren?

Assassins de raons, de vides,
que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies
i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.

Campanades a morts
fan un crit per la guerra
dels tres fills que han perdut
les tres campanes negres.

II

Obriu-me el ventre
pel seu repòs,
dels meus jardins
porteu les millors flors.

Per aquests homes
caveu-me fons,
i en el meu cos
hi graveu el seu nom.

Que cap oratge
desvetlli el son
d’aquells que han mort
sense tenir el cap cot.

III

Disset anys només
i tu tan vell;
gelós de la llum dels seus ulls,
has volgut tancar ses parpelles,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que del seu cos tenim record
i cada nit aprendrem a estimar-lo.

Disset anys només
i tu tan vell;
impotent per l’amor que ell tenia,
li has donat la mort per companya,
però no podràs, que per allò que ell va estimar,
el nostres cos sempre estarà en primavera.

Disset anys només
i tu tan vell;
envejós de tan jove bellesa,
has volgut esquinçar els seus membres,
però no podràs, que tots guardem aquesta llum
i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.

IV

La misèria esdevingué poeta
i escrigué en els camps
en forma de trinxeres,
i els homes anaren cap a elles.
Cadascú fou un mot
del victoriós poema.


Foto: Zarateman/Wikicommons

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a desembre 03, 2016 | 22:20
    Anònim desembre 03, 2016 | 22:20
    SIMPLEMENTE IMPAGABLE. Tenía 9 años aquel 3 de marzo infame y cada 3 de marzo vuelvo a mis 9 años, es algo que jamás se me podrá olvidar. Y los familiares de las victimas viven como fosilizadas esperando que algún arqueólogo les de su lugar. Parece que no hay arqueólogo en esta cosa extraña que llamamos estado q se atreva a devolverles la dignidad y el presente. Eskerrik asko/Moltes Graçies/muchas gracias pq con tu poesía musicada nos refresca la memoria en estos tiempos tan amnesicos y con tantos retrocesos en todo lo que tiene que ver con los derechos de los trabajadores,.. Un saludo y un abrazo desde la ciudad donde nunca pasa nada. Cuidate! Muchas gracias a catorze.cat por guardarlo en su sección "Piano".

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa