Foto: Cesc Maymó/Facebook UB
Quan vaig estudiar magisteri i havíem de fer les pràctiques, una mestra ens va dir: “A l’escola on aneu aprendreu, però també desaprendreu”.
He tombat un bol de llet
Soc en un racó de Barcelona en què si miro el cel, és més verd que blau. El jardí Ferran Soldevila, a l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, és l’escenari del cicle de concerts gratuïts Els Vespres de la UB. Un escenari que es faran seu Pol Fuentes (4 de juliol), Calvin Love (6 de juliol), Tronco (11 de juliol), Les Sueques (13 de juliol), El Pèsol Feréstec (18 de juliol) i Outer Space (20 de juliol). Aquest cicle a la fresca està patrocinat per Estrella Damm i Verse.
Avui el músic Pol Fuentes es posa en la pell d’un nen que, tremolant, confessa que se li ha trencat el bol. I sí, a vegades, rere el que sembla un fet indiferent, gairebé invisible, s’hi amaga un infern. “Tens la mà més gran que jo i això et dona la raó”. I va descrivint com estampen l’infant contra la paret. La sang, els crits, el càstig. El pes impotent del dolor. I l’única defensa: “Ha estat sense voler”.
Allò que s’oblida es transmet
Potser la pregunta seria: què en fem, de l’exemple que rebem de petits, quan aquest fa mal? Amb el pas del temps, en què ho convertim? El perill de repetir el que hem viscut és tan perillós que a vegades ni en som conscients. Pol Fuentes ho transforma en una cançó amb un objectiu: “Per no enterrar els teus cops”. Perquè no es tracta d’oblidar o silenciar, sinó de no repetir. Va una mica més enllà i es dirigeix a un fill, a una filla, perquè, tal com ho canta, una manera de netejar el futur és alliberar-se dels rancors.
Me’n ric de qui riu quan un es fa vell
Més que mostrar la cara amable del món, el músic s’apropa a les esquerdes. Treu màscares i canta sobre aquells temes que no acostumen a ser cançó. Assenyala el públic sense acabar d’assenyalar ningú: “Mira aquell que arrugat, i aquell que calb. Aquell ja no és tan guapo, no s’ha cuidat.” Delatant com, a mesura que sumem anys, en lloc d’acceptar-los, ens esforcem a dissimular-los. Ens ho pregunta: “Per què no admetem que som esquelets?” El nostre futur, al cap i a la fi, tampoc és tan diferent.
Vaig fer les pràctiques en una classe de quart de primària. Però ara li diria, a la mestra que ens va regalar el consell, que l’escola no comença i acaba en una aula: és la vida. I potser caldria estar pendents del que no es veu en els petits, però també en els grans. De tot allò que hi ha darrere coses tan normals com un bol o un somriure trencat.
