Elisenda Boix
Estimat germà,
El dia tres de febrer d’enguany hauries fet setanta-cinc anys. No saps com t’hem enyorat!
Ens dúiem quatre anys de diferència i em feres de germà gran, aquell que et defensa, t’esperona i a la vegada et cuida. Tenies una gran força física i, de petita, et veia com un gegant protector. De més major, exercires en mi una gran influència moral.
Recordo les postaletes o llibres de pintors que em regalaves, a totes hi escrivies el meu nom amb la teva lletra tan artística. Em protegies i alhora em feies rumiar, qüestionar-me les grans preguntes. Guardo encara les teves cartes.
Havies heretat del pare un fer recte i perfeccionista, sempre compromès amb el país i la llengua. A casa, als catorze anys, l’avi ens regalava una màquina d’escriure i el pare el diccionari de la llengua catalana de Pompeu Fabra. Com ell, duies sempre a la butxaca una llibreteta on apuntaves infinitat de paraules i expressions, que després et servirien per a les lletres de les cançons i els contes.
De la mare reberes el seu gran sentit musical, la família materna era molt filharmònica. Des de ben petits cantàvem tots els germans a vàries veus, al voltant de la taula braser, principalment cançons tradicionals. Ens deien la Família Trapp i, per l’harmonia i la pau que despreníem, érem l’enveja dels veïns i amics. De la mare heretares també amor per la bellesa, la natura i les histories del món de pagès. I, sobretot, heretares l’entusiasme i el do de la comunicació, que trameties de manera especial quan cantaves amb els menuts.
A la meitat dels anys seixanta tornares de la teva estada als Estats Units, on havies fet el darrer curs de batxillerat. Vingueres carregat d’energia i de cançons de folk americà i començares, juntament amb el nostre germà Joan, a adaptar-les al català i a cantar-les. Qui no recorda haver cantat a les manifestacions No serem vençuts o Kumbaià?
Jo estava ben orgullosa de tenir uns germans cantants, en Xesco i en Joan, i per casa se sentia tothora tocar la guitarra i s’hi veia entrar companys que s’estrenàvem musicalment, com en Pau Riba o n’Eduard Estivill.
Era un moment de gran ebullició política i cultural i tots estàvem en plena efervescència juvenil.
Pel teu fer compromès i contestatari, et castigaren a fer el servei militar en un submarí a Cartagena. Fou allí, amb vint-i-dos anys, on se’t despertà la malaltia: desenvolupares greus problemes psicològics. El meu pare deia que a casa havia caigut un llamp! El pronòstic mèdic era preocupant. Sofrires molt, la família i els companys també. Però malgrat el diagnòstic inicial, gràcies a grans esforços de familiars i amics i, sobretot, a la teva voluntat i tenacitat, pogueres desplegar amb total normalitat el teu art, amb gran dedicació i mestratge, durant quinze anys més. Arribà un moment, però, que la malaltia et va vèncer i malauradament et va llevar la vida.
Cantaves essencialment per als infants, que adoraves. Estaves convençut que eren la llavor del futur. Et deien el Trobador de la Mainada i amb aquest terme t’hi senties còmode. Et dirigies a un public extremadament sensible i despert, el públic infantil. I són aquests infants que venien acompanyats de la família i amics, ara ja grans, els qui et recorden amb més amor. Els fou molt difícil d’entendre per què partires tan aviat.
No hi ha dia que no es parli de tu i del teu llegat o que no s’escolti una cançó teva a les xarxes. I aquest fet, passats més de trenta-cinc anys de la teva mort, impressiona molt.
Tant per a la família com per als qui t’estimen, no hi ha millor regal que veure com la teva empremta és encara ben present després de tants anys. Empremtes d’aquestes que el temps mai no esborra.
Gràcies, Xesco!
Elisenda Boix
11
5
