Foto: leonardcohen.com
El meu avi s’assemblava físicament a Leonard Cohen: tots dos alts, de cabell frondós i ben pentinat, elegants i amb la mateixa mirada afable i una mica cansada. Potser per això el meu amor cap al cantautor de Mont-Real va sorgir d’una manera gairebé orgànica, en identificar-lo amb una de les meves figures de referència. L’he estimat i l’estimaré com estimava el meu avi: amb tendresa, amb admiració i amb aquell respecte reverencial que imposen els homes savis.
En Leonard m’ha acompanyat durant gairebé tota la vida. Traduint les seves lletres vaig decidir que volia escriure, escoltant les seves reflexions sobre la vida, l’amor, el sexe i la mort em vaig fer gran. Vaig aprendre que l’amor no té cura, però és el remei de tots els mals; que hi ha una esquerda en cada cosa per on es filtra la llum; que els pobres sempre seran pobres i els rics, rics; que no s’havia de ser pessimista, però tampoc tenir esperança; que érem lletjos, però teníem la música i que a la meva manera, com un ocell dalt d’un cable, també havia d’intentar ser lliure.
Precisament, Bird on a Wire, em va ressonar per dins, com una lletania, com una pregària, durant tot el divendres que vam saber que era mort, amarada d’aquella tristesa que et deixa una mica als llimbs i que se t’escampa pel cos com una gangrena. En Leonard consolant-me per en Leonard. El fred de novembre i la primera bufanda, les seves cançons als auriculars durant dos dies i un nus a la gola escoltant la seva veu, dient que estava preparat per marxar, dient adéu. It’s au revoir.
I sabeu què? Malgrat tot, és una tristesa maca. Com sempre, ell ho fa tot serè: és una tristesa que neix d’un agraïment sincer i profund a algú que forma una part indestriable de mi. Això ni la mateixa mort no pot canviar-ho. Seguiré invocant en Leonard en els moments importants de la meva vida, escoltaré el Songs of Love and Hate en els dies rúfols i cantaré els cors de First We Take Manhattan mentre em faig el sopar.
De Cohen n’he après la sensibilitat, les contradiccions que habiten en tot home, la discreció, el treball pacient i meticulós i la necessitat de sublimar el dolor en aprenentatge i en coses belles. De fer cremar la vida adequadament perquè generi cendres en forma de poesia. Un llegat immortal i humà en un temps en què la deshumanització sembla que s’estigui apoderant del nostre món, avançant imparable. Siguem-ne dignes deutors.
1
0
