Cymande va ser un grup de funk dels anys 70 format a Londres per fills d’immigrants. Van néixer en un dels pitjors moments de la història per a la comunitat negra a Anglaterra, i van tenir un èxit molt escàs durant els seus pocs anys en actiu, però tot i patir un racisme institucionalitzat i instaurat a la indústria, la música que feien –amb influències de jazz, soul, reggae i fins i tot rock– era d’una qualitat inqüestionable. I mentre ells, havent abandonat la carrera musical, emprenien l’edat adulta lluitant pels drets dels caribenys negres al Regne Unit i assumint les feines precaritzades que els quedaven reservades en una societat que no els acceptava, els seus àlbums no van deixar de guanyar presència a la cultura popular.
L’any 2014, amb tots els membres de la banda en edat de jubilar-se, van tornar. I a dia d’avui continuen fent gires mundials, tocant per a generacions que els han descobert a Youtube i vivint el seu somni de juventut: convertir-se en el supergrup anglès de funk que mai va existir. Per entendre la seva història, marcada per la de les comunitats negres del Regne Unit i els Estats Units, cal conèixer el context en què la banda es va formar, dissoldre i, quaranta anys més tard, reprendre.
Quan al Regne Unit necessitaven mà d’obra per reconstruir el país després de la Segona Guerra Mundial, van demanar ajuda als habitants de les seves colònies. Mig milió de persones, entre els quals els pares i mares dels futurs integrants de Cymande, van deixar el Carib als anys 50 per anar a treballar a la “pàtria mare”. Eren coneguts com la generació “Windrush”; i els van prometre ciutadania, feina i una bona vida.
Però llavors a Londres, i a tot el Regne Unit, hi vivien tan sols unes vint mil persones negres, temporalment i en situació de marginalitat. I en lloc del somni promès, la generació “Windrush” es va trobar amb feines precàries, els barris més destrossats per les bombes alemanyes i un país, i un govern, desacomplexadament racistes.
Els futurs membres de Cymande van anar a l’escola al barri de Brixton, a Londres, i de joves, als setanta, van viure el “Black Power Movement”: un dels primers moviments d’alliberació cultural i política negra, liderat per fills d’immigrants. També algunes protestes que demanaven seguretat davant d’una situació que encara resulta familiar: la policia blanca parava pel carrer sistemàticament joves negres considerant-los sospitosos de ves a saber què, i no garantia la seguretat dels barris negres. Però la lluita es trobava encara en estat embrionari; l’onada de manifestacions multitudinàries, els disturbis i les simpaties amb sectors progressistes de la societat no començaria fins la dècada següent.
El baixista Steve Scipio i el guitarrista Patrick Patterson, que es coneixien d’una banda de jazz prèvia, van fundar Cymande el 1971. S’hi van sumar Mike Rose a la flauta, Sam Kelly a la bateria, Derek Gibbs i Peter Serreo al sàxofon, Pablo Gonsales a la conga i percussió i més tard Joey Dee i Ray King, cantants i percussionistes. Tots rondaven els vint anys i, tot i venir de països diferents, les seves famílies compartien una mateixa situació. La comenten al documental Getting it Back: The Story of Cymande, que s’estrena a Barcelona a la vintena edició del festival In-Edit.
Sam Kelly recorda que arribar a Londres amb set anys va ser traumàtic, i explica: “Els somnis que els meus pares tenien per a ells mateixos i per a nosaltres es van trencar molt ràpidament. El meu pare tenia una fleca a Jamaica, i aquí li van dir que no el podien contractar com a forner perquè com que era negre, no se li permetia posar les mans a la massa”. Derek Gibbs comenta una situació similar: “Els nostres pares eren gent professional i havien rebut una educació. Van donar per fet que aquest lloc ens en donaria a nosaltres una de millor. Però un cop vam arribar aquí, el que vam trobar va ser una societat que no acceptava els negres”.
També compartien referents musicals amb arrels al moviment rastafari, i una passió per la música. En Sam Kelly va començar a tocar la bateria, “Com a teràpia. Com molts de nosaltres en aquell moment, tenia una mena de ràbia dins meu; però no em sabia comunicar verbalment i la bateria em va permetre expressar-me”. Junts van fer algun bolo a locals de barri, però van notar una dificultat immensa per continuar i una barrera contra la música negra, que els londinencs veien com “música de jungla”. Una trobada per casualitat amb el productor John Schroeder, que se’n va enamorar, els va permetre editar el seu primer àlbum el 1972. Sonava “com un encanteri”, i tot i que a Londres no es va vendre, “The Message” va arribar al top 10 del “Billboard Hot 100” als Estats Units. Allà als setanta, el percentatge de població negra ja tenia dues xifres, de magnitud similar al d’avui en dia a tots dos països. La comunitat, acostumada a segles d’opressió, estava activa, i el seu moviment “Black Power” particular, sorgit del llegat de Martin Luther King i Rosa Parks, entre d’altres, va despertar milions de persones que reclamaven ocupar un lloc digne a la societat.
El nou mànager americà de Cymande, Marvin Schlactner, els va preparar una gira pels Estats Units al costat d’Al Green. A l’aeroport John F. Kennedy els van rebre amb limusina, i a la seva primera gira van tocar en estadis de fins a 40.000 persones. El seu àlbum va entrar a totes les llistes dels més escoltats de l’any.
I van tornar a casa. A Londres creixien les manifestacions racistes i d’extrema dreta, que demanaven la deportació de tots els negres i simpatitzaven amb partits polítics al parlament. Els integrants de Cymande creien que després de tocar al costat d’Al Green tot seria fàcil, però no tenien bolos, ni cap rellevància. Comenten: “Va ser una època de fortes tensions polítiques. Volíem ser una banda que representés alguna cosa”. “Per a nosaltres, com a banda, era important tenir un missatge clar i que es comuniqués a través de la nostra música”. Però el seu missatge, malgrat necessari, no estava de moda, i va ser precisament el que els va condemnar al fracàs. “L’exposició no s’aconsegueix només amb concerts. L’exposició són aparicions a la ràdio i a la televisió. I la gent que controlava els mitjans a l’època no hi volia caribenys de Brixton.”
Tres anys, tres àlbums i un parell de gires pels Estats Units més tard, el grup es va dissoldre. Els seus integrants no tenien diners per seguir invertint temps i energia en un projecte que només els permetia fer una gira a l’any, i lluny de casa. Van decidir fer una pausa, amb la idea de recuperar el grup quan s’ho poguessin permetre.
Els anys setanta van néixer fenòmens musicals: la música disco, el House, el funk ballable, el hip hop. Els nous gèneres, amb punxadiscos com a ambaixadors, es van popularitzar i, a parts dels Estats Units com els barris de Harlem i el Bronx; van convertir els discs de Cymande en hits. Una dècada més tard, la lluita pels drets dels negres va guanyar força a Europa, i sobretot al Regne Unit. L’incendi de New Cross de 1981, presumptament provocat per motius d’odi, que va matar 13 joves negres, va desencadenar l'”Aixecament de Brixton”, una sèrie de protestes i disturbis sense precedents a la ciutat. En prop d’una setmana es van cremar més d’un centenar de vehicles i d’edificis en enfrontaments amb la policia, i centenars de persones van protestar al centre de Londres contra la política racista de Thatcher. Va néixer un moviment, i es va trobar la banda sonora de la seva lluita feta.
En una de les seves cartes, Joan Sales escriu a Rodoreda: “El Club (i jo particularment) estem contentíssims de l’èxit de La plaça del Diamant –és un èxit lent, i per això mateix de bona mena. (…) Hi ha llibres que de sortida a penes es venen, i després es van venent, seguit, seguit, i per anys que passin sempre es venen. La vostra Plaça del Diamant serà d’aquests –ja ho comença a ser”. Els àlbums de Cymande van viure un èxit lent. Passaven els anys i el grup no tornava, però la seva música estava cada cop més present a les botigues de vinils, a la ràdio, a les pel·lícules. La popularització del rap també hi va ajudar: la música instrumental de Cymande era una base perfecta per jugar-hi i havia adquirit una connotació de protesta que omplia les cançons de contingut. Passades un parell dècades, va arribar el fenomen més gran: internet. La seva música es va estendre per comunitats d’Europa i d’arreu del món, va rebre centenars de reinterpretacions de diferents artistes, i va acumular milions d’escoltes.
Per culpa del racisme de la societat en què va néixer el seu art, els integrants de Cymande no es van poder dedicar mai al que haurien volgut; però aquesta història té un final feliç. L’any 2014, ja jubilats però encara vius, van decidir reprendre la banda. El 2015 van treure un nou àlbum, i després van fer una gira pels Estats Units, una per Europa i una pel Regne Unit. Finalment, els van portar a la BBC. I el 2018, el districte de Lambeth els va contractar per tocar a l’aire lliure, a Brixton, el seu barri natal. Hi van anar milers de persones i als integrants del grup els va sorprendre trobar-s’hi, al costat de la gent negra de la seva generació que els havia donat suport quan van començar, una audiència jove i diversa.
Pablo Gonsales va morir el desembre de 2020, però el grup segueix en marxa i aquest agost van tocar a la sala Apolo de Barcelona. L’època daurada del funk ha passat i Cymande mereixia una oportunitat quan va començar. Però almenys ara han pogut tornar als escenaris. Steven Scipio, un dels fundadors de la banda, en parla al documental: “Haver creat fa quaranta anys una cosa que avui aprecia una generació completament nova és una sensació fantàstica. Dona valor al que has fet.”
