Foto: Martina Matencio


Sóc, possiblement, al lloc més bonic on mai hagi entrevistat algú. A la Masia d’En Cabanyes, a Vilanova i la Geltrú, hi ha un silenci gairebé a absolut que només trenquen –i ho dic de debò, no és cap llicència romàntica- els ocells que piulen. He vingut a xerrar amb en Dani Poveda, director del Vida, el festival que els dies 2, 3, 4 i 5 de juliol omplirà el bosquet per on ara passejo d’escenaris, música i gent. Noms internacionals com Primal Scream, The War on Drugs, Super Furry Animals o Benjamin Clementine compartiran cartell amb artistes d’aquí que ens encanten, com Joan Miquel Oliver, Núria Graham, Hidrogenesse o Senior i el Cor Brutal. Un esdeveniment molt jove que encara la seva segona edició amb el premi a millor festival revelació de 2014, als Premios Fest, i havent superat alguns escepticismes inicials sobre quina seria la seva proposta. Marxaré de Vilanova amb algunes coses clares sobre el Vida, però segurament la més cristal·lina és que no hi ha ningú més enamorat del festival que el seu director.

Posem-nos nostàlgics d’entrada i així ja ho tindrem fet: vam ser molts els que vam viure la fi del Faraday amb tristesa i vam sentir la primera edició del Vida com un retorn, en certa manera, d’un dels festivals més cuidats de l’escena.

Sí, amb el Faraday vam veure que havíem arribat a un sostre, tant a nivell de projecte com a nivell humà. Representava una sèrie d’obligacions i responsabilitats que sentíem molt pròpies però que no ens permetien evolucionar i, en ser una associació sense ànim de lucre, havíem arribat a un punt en què l’única possibilitat era decréixer. Va ser aleshores que alguns de nosaltres vam considerar la possibilitat de professionalitzar-nos, mantenint els mateixos valors: excel·lència en els serveis, valor afegit, una programació molt acurada, anar a buscar grups reconeguts a nivell internacional sense perdre aquella essència curiosa que ens portava a descobrir noves veus…

No vàreu perdre l’essència, doncs, però vau decidir canviar l’espai…

Personalment, portava molt de temps pensant on aniria el Faraday si arribés a evolucionar. Fer servir la marca Faraday potser era pervertir el model associatiu i vam decidir fer la darrera edició del Faraday, amb una festa de comiat que inclogués tots els valors que representava el festival, després d’acomplir durant deu anys els objectius que ens havíem marcat. Després d’aquella darrera edició, vam decidir buscar un espai que per a nosaltres també és molt màgic i on crèiem que podíem arribar a obsequiar el nostre públic amb una cosa que no hi havia al Faraday, com és la intimitat, propiciada sobretot per una major amplitud. Som uns romàntics i no hem pogut deixar el Molí de Mar, on fem la festa d’inauguració, però la Masia d’en Cabanyes és un bosc, ple d’arbres, és el centre d’Interpretació del Romanticisme… un espai que potser no era gaire conegut, però que ens permet fer coses que no podíem fer al Molí de Mar.

Però el preu que pagueu per aquest espai idíl·lic és la gran inversió que de ben segur heu de fer en mobilitat sostenible. Quina és la inversió en temps i recursos per convertir la Masia d’En Cabanyes en un lloc fàcilment accessible des del poble o des de Barcelona en transport públic?

És una bogeria. L’any passat ens vam desbordar. Jo intuïa que havíem de posar més autobusos des de l’estació, insistia que la gent havia de poder venir en transport públic fins al festival i crec que en això vam fallar. Enguany hi haurà més autobusos, doblarem les places del càmping, hem aconseguit que hi hagi trens Barcelona-Vilanova fins més tard i a més hem potenciat moltíssim la mobilitat en bicicleta entre els diferents recintes del festival amb el Vida Bikes, una acció molt bonica, dissabte al matí, en què fem un recorregut en bici per Vilanova, amb concerts, dinar i, de passada, aprofitem perquè tothom sàpiga com moure’s en bici entre els diferents punts del festival.

Abans que arribessis, passejava amb la vostra cap de premsa pel bosc i m’explicava que una de les coses que més cuideu és la decoració de l’espai.

Sí, com et deia, la nostra intenció és crear un espai molt màgic, on tot tingui un fil conductor i estigui pensat. Enguany volem treure la natura de context i la nostra directora artística porta mesos treballant-hi perquè no hi falti ni el més petit detall. Des de l’escenari, fins a les barres o els espais dels patrocinadors. Tot està pensat i controlat des de l’organització. L’aposta que fem de donar tanta importància a l’ambientació forma part de l’experiència integral que volem oferir al públic.

Els vostres camps d’acció són molt amplis. El Vida té una presència no només al Penedès, també a Barcelona. No només en la música, sinó també en l’art, amb el VidaArt.

Sí, les festes de presentació a l’Antiga Fàbrica Damm van ser una bona manera de donar a conèixer el concepte de festival a la ciutat, on entenem que hi ha una gran part del públic potencial. El VidaArt va sorgir a partir d’una proposta del Consell Comarcal, que ens va demanar si podíem muntar alguna cosa per potenciar els artistes, sobretot plàstics, que estaven fent coses a la comarca. Vam fer una acció amb la Paula Bonet, que va presentar el seu llibre 813 i va anar molt bé. Mirarem d’anar fent accions durant l’any per donar suport no només a la música local, sinó també als artistes locals. És un honor relacionar-nos amb artistes que admirem, sense cap pretensió perquè nosaltres ens dediquem a muntar un festival, el nostre àmbit és la música. Però tenir la oportunitat de propiciar un diàleg entre creadors, en aquest espai meravellós i no fer-ho, seria trair-nos, en certa manera.

Parles sovint de sinergies amb les institucions, però segur que com a festival heu rebut les conseqüències del moment que passem, en què la cultura té tan poc suport.

Bé, quan parlo de sinergies em refereixo sobretot a nivell local i comarcal. És obvi que estem en un moment complicat, sobretot a nivell econòmic. A nivell autonòmic s’estan trobant noves maneres de treballar, em consta, però personalment no em sentiria còmode si depenguéssim en excés de l’administració. Entenem que de la mateixa manera que hi ha ajudes a altres indústries, també n’hi ha d’haver per a la indústria cultural, però creiem que s’han de vehicular a través de la base: ajudes a grups novells, infraestructures per a aquests grups…

És un fet: ens fem grans i festivals com el Vida, còmodes, tranquils, se’ns acaben posant molt millor que els grans esdeveniments. Especialment a tots aquells que estem entre els trenta i els quaranta. Quan penseu el festival, el feu pensant en aquest tipus de públic?

Sabem quin és el públic que ho entendrà a la primera, que és aquest que dius, entre els trenta i els quaranta. De totes maneres, també volem que el públic més jove, encara que tingui ganes de fer el boig i no estiguin tan atents a aquests petits detalls que ens agrada cuidar, puguin apropar-s’hi. Mirem de fer una programació on hi càpiga tothom. Fins i tot tenim El Niu, un espai pensat per a pares i fills, on hi ha actuacions, tallers… Ja veus que el nostre target és ampli. El que ens interessa, sobretot, és tenir un públic exigent, tinguin l’edat que tinguin.

Foto: Ray Molinari


Mirant la distribució per dies, i fins i tot per espais, es nota que no ho heu planificat a la babalà: cadascú sembla ser allà on li toca a l’hora que li toca.

Quan treballo amb l’equip de contractació és realment complicat i ens pren molt de temps, però ens sembla realment important que cada artista tingui l’entorn adequat: estudiem les lletres, estudiem el concepte de la banda i intentem que se sentin molt integrats amb l’estètica de l’escenari, que qualli amb l’entorn i que, a més, les diferents actuacions tinguin un fil conductor que no les faci aparèixer com a aïllades sinó que l’espectador pugui gaudir de la jornada amb una certa sensació de continuïtat i de crescendo. A la tarda les actuacions són més tranquil·les i acabem la nit amb electrònica o actuacions més enèrgiques a diversos espais del festival. Tot això amanit amb les actuacions de grups de primera línia com Primal Scream o The War on Drugs.

Aquesta cura en la distribució em sembla un gran valor afegit.

Sí, és el que busquem des de la primera edició i, a més, facilita la contractació de grans bandes internacionals perquè malgrat venir d’una herència potent, quan comences un projecte de zero costa convèncer els artistes i, per tant, és molt més difícil fer un cartell atractiu.

Això també t’ho volia preguntar. Com aconseguiu que bandes de primera fila accedeixin a venir a tocar en un bosc de Vilanova?

Bàsicament, agafo la meva maleta o marxo en furgoneta a Londres i em passo un mes sencer intentant convèncer els agents més difícils de convèncer, fent ponències i muntant activitats per presentar el nostre festival com a únic a Espanya.

És que, és clar, l’any passat, primera edició, i anuncieu un cap de cartell com Lana del Rey, que no actuava enlloc més de la península i tothom es pregunta, inevitablement, “ostres, com han aconseguit això, aquests del Vida?”

Parlant molt, és fàcil entendre’t amb la gent. I de debò, no hi ha més secret que creure en el projecte i fer entendre als agents que el nostre festival és molt diferent i que l’experiència musical de l’artista serà molt més gratificant que quan surt a tocar a un altre festival que potser no és tan especial, en aquest sentit. Lana del Rey va acabar dient que era el millor show que havia fet a la seva vida i en Rufus Wainwright es volia quedar a viure a la Masia d’en Cabanyes. Crec que, al cap i a la fi, només es una qüestió de tractar molt bé a tothom qui ve.

Hem parlat de grans noms, però també hi ha un espai molt important per bandes d’aquí i, a més, fa la sensació que no tapen forats. En els grans festivals, moltes vegades, tenim la sensació que la quota local queda relegada a hores de poca afluència de públic o a escenaris petits, però no és el vostre cas.

No tindria cap mena de sentit no donar una empenta a bandes que estan fent un treball brutal i a més l’espai ens permet jugar força perquè també puguin trobar l’entorn adequat a la seva proposta. Però és una empenta que no fem només a nivell local, ens interessa programar propostes que ens semblin interessants, vinguin d’on vinguin, encara que no siguin gaire conegudes. Intentem també estar atents: jo sóc un boig de la música, em passo el dia escoltant-ne i gràcies a això vam poder portar en Benjamin Clementine, que vam tancar abans que tragués el primer disc. Ara em truquen altres programadors per veure com ho hem fet. Bàsicament volem que el cap de cartell del Festival sigui el concepte, no un artista concret. Naturalment, l’any passat calia posicionar-nos i calia un artista reconegut i per això vam anar a buscar Lana del Rey, molt criticada en el món indie, però crec que també molt escoltada en la intimitat. Però realment, quan poses cada banda al lloc que li pertoca, perds la noció de si un cartell és millor que un altre o està més equilibrat. Miro de posar cadascú en el seu moment del dia. Imagina’t, l’any passat vàrem tenir la Sílvia Pérez Cruz tocant dalt d’un vaixell, a la tarda. Va ser un moment brutal i fins i tot gent que venia amb un cert escepticisme va al·lucinar. Al capdavall ens adrecem a un públic que vulgui invertir en cultura, no només en diversió.

T’entenc. No sé si dir-ne així, eh? Però penso en un cert “Esperit de Vilanova”, que també és una mica hereu del Faraday. Un punt de dir “ostres, això ho vaig descobrir al Vida i em va encantar” o “si els del Vida ho programen, és molt possible que valgui la pena”.

Intentem això. No guiar-nos pel fet de buscar els grups que venguin més entrades i adreçar-nos a un públic agraït i curiós.

Ja per acabar, pregunta obligada: què tens moltes ganes de veure, a nivell personal?

Father John Misty és una persona que em fa tenir molts dubtes, fins i tot a nivell sexual (rialles). No sé com ho fa, però realment quan el veig cantar em sembla increïble i les seves lletres són excepcionals. És molt boig això que diré, però em sembla una mena de Julio Iglesias americà. Ell i Benjamin Clementine, que em sembla un artista gegant i que estem molt contents d’haver donart a conèixer una mica més a Espanya arran de la seva contractació al Vida.

Com a director deu ser difícil gaudir de les actuacions, tanmateix.

Es difícil. A mi m’agrada caminar entre el públic, veure com van les coses, controlar que no hi hagi cues… i sí, és un moment complicat. L’any passat, vaig estar una estona al concert de Lana del Rey i quan vaig veure que tot anava bé, vaig marxar a sopar perquè no podia més. No muntis mai un festival, t’ho passes molt malament.


@mrspremisse

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix