Dansa de la primavera

Febrer m’ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s’obrin pels dits
i, en el cor, m’hi creixi una palmera.
Que exigent que ve la primavera!

Que exigent que ve la primavera,
i el meu cor tan malaltís,
tenc por que es cremi dins de la foguera,
no puc desfer-me del seu encís.

No puc desfer-me del seu encís,
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits.

Cantar les llunes de les seves nits,
cantar vermells de la tardor,
cantar el silenci de la nova neu,
cantar, si torna, el dolorós amor.

Cantar, si torna, el dolorós amor
i néixer un poc més en l’intent,
i créixer un poc més cada entretemps
i volar amb el vent i les noves llavors.

Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent em portarà,
a dins el cor d’una terra antiga,
o creixeré al fons de la mar?

Febrer m’ha duït la carta tan precisa:
vol que els lilàs s’obrin pels dits
i, en el cor, m’hi creixi una palmera.
Que exigent que ve la primavera!