Foto: Noemí Elías
He dit a una amiga que havia quedat amb tu i m’ha dit “el Carabén és molt cultureta”.
Això és bo o és dolent? Hauria de saber què vol dir exactament per poder-me’n desmarcar o poder-ho reivindicar. M’agrada i m’interessa la cultura, necessàriament: sóc músic i he treballat durant molts anys de periodista cultural.
Com et definires?
No em definiria, és l’última cosa que faria. Precisament per això he acabat fent cançons.
Per definir-te, per intentar entendre’t…?
Per definir-me a través de les cançons, per veure’m des de fora, per entendre com funciono quan em deixo anar, quan treballo artísticament modelant formes, preguntant a una forma si té sentit.
Has fet de realitzador televisiu i de periodista, però ara fas de músic full-time.
Sí, i això vol dir moltes vegades fer promoció i fer coses que no són estrictament estar amb la guitarra. El Raimon em va dir que, quan ell va començar, compondre era un 30% i fer els concerts un altre 30%, la resta era la promo i gravar i tot plegat; ara la promoció és un 60% de la feina. He de robar temps a la promoció per compondre.
La promoció t’agrada, t’incomoda, et fa mandra…?
M’agrada la primera fase del procés, que també és la que em posa més nerviós. Acabes de fer el disc i fas l’esforç de començar a mirar-te’l des de fora. M’agrada l’exercici de parlar-ne amb gent que l’escolta per primera vegada i d’agafar consciència del que he fet.
En aquesta primera fase és quan has d’elaborar un discurs sobre el disc, més endavant et deus limitar a repetir-lo.
Sí, sí. La resta de la promoció es fa pesada, té un component narcisista: t’escoltes a tu mateix parlant sobre tu mateix, i és una mica absurd.
Però als artistes l’ego se us suposa.
El tens, però el satisfàs molt ràpidament. En un bolo hi ha moltíssima gent mirant-te i les piles de l’ego les tens carregadíssimes.
Faries cançons ni que no les escoltés ningú?
No, jo no faig música per a mi. Entenc la música com una eina per sortir de mi mateix, precisament. Faig música per fotre el camp de mi, per acostar-me als altres. La música la crees amb els altres i la comparteixes amb els altres. Jo faig una cançó, però després l’hem de vestir i ha de trobar una caixa de ressonància en la comunitat. La cançó la fan gran la teva banda i el públic que la canta i te’n pregunta coses. Això és el que et fot més catxondo: que una cosa que has fet sigui una realitat externa que ja no pots controlar gaire i que no saps on anirà a parar.
Sempre havies volgut ser músic?
No ho he decidit mai. No he obeït cap pla per ser músic, al revés: m’he trobat sent músic i no havia fet els deures per ser-ho. Abans hauria preferit ser cineasta i futbolista, però la vida m’ha portat aquí. Sempre m’ha agradat molt cantar i he escoltat moltíssima música, amb molta passió. Tenir una banda de música sí que va ser un primer somni infantil: quan feia primer o segon de bàsica, amb uns amics vam fer un conjunt i vam cantar dos tralaràs davant de la classe.
Ja n’eres el líder, d’aquell conjunt?
Potser sí. En el futbol també tenia vocació de líder. Sempre he sigui una mica mandón. Però fixa’t que estic fent de líder de la cosa que menys sé, per això m’he rodejat de músics més bons que jo. Sóc líder de Mishima fins a un cert punt. Tinc una visió molt clara de cada cançó, del punt a partir del qual hem de construir-la entre tots. Treballar en equip m’agrada molt. A la tele també m’agradava treballar en equip, i em rodejava de muntadors i càmeres més bons que jo.
Què vol dir que no havies fet els deures? No havies estudiat música?
Exacte. A casa em van fer anar a classes de piano però no em va agradar, vaig aguantar un o dos anys. Vaig aprendre a tocar la guitarra quan ja havia format una banda. Un amic meu francès, el Julien Guerraz, em va animar a cantar mentre jo estava fent l’Erasmus. Ho vaig provar, em va agradar moltíssim, junts vam començar a compondre cançons, ell va venir a viure a Barcelona i amb ell vam fer la primera banda. El Julien tot just em va ensenyar quatre acords, va tornar a França i jo em vaig quedar amb una guitarra i amb ganes de seguir-la tocant. La música em va agafar amb els pixats al ventre: me n’adono que allò m’agrada moltíssim, però que no en sé.
Ara et veuries fent cap altra cosa?
Sí, perquè també m’ha agradat durant molts anys combinar la música amb altres coses, i crec que no trigaré a tornar-les a fer. Fa uns cinc anys que em dedico exclusivament a la música. Però econòmicament no m’ho puc permetre, i trobo a faltar el zàping vital, allò de no posar tots els ous en un mateix cistell. Que la meva font de plaers i de fracassos no sigui només una.
Quins són els altres cistells possibles?
Els que he treballat sempre: el món audiovisual, el periodisme cultural…
Buf: està pitjor el periodisme cultural que la música.
Sí, i l’audiovisual igual. Totes les feines que jo somiava quan tenia vint anys han deixat d’existir. Tots els meus amics culturetes, que dius tu, els que ens agradava llegir i anar al cinema i escoltar música, pensàvem “a males aniré a la redacció de cultura d’un diari o col·laboraré en aquell programa de ràdio o de televisió”. Doncs tot això s’ha fos.
Durant un temps els creadors es van creure que podien viure o malviure del que feien.
El canvi de paradigma d’internet i de la revolució digital no és només positiu. La humanitat ha lluitat molt per trobar la manera que feines com la nostra donessin diners. Vam tenir un moment de glòria al segle XX en què els músics podien viure de la música, i ara resulta que no.
Però Mishima està millor que mai.
Sí: ens coneix més gent que mai, venem més entrades de concerts que mai, les gires són més profundes que mai, però mira. Tenim el 21% de l’IVA, una pirateria desbordada… No em vull queixar, sóc superfeliç fent això. És veritat que Mishima està millor que mai, una cosa no treu l’altra. Però sóc pare de família, no sóc un tio de vint anys.
El públic de Mishima ha anat creixent.
Ha estat un creixement lògic. No som flor d’un dia, som un fenomen acadèmicament previsible. Cada vegada ho hem fet millor, hem sonat millor, hem tingut més bon directe, i cada vegada connectem amb més gent. N’hi ha que ens han descobert fa dos discos, n’hi ha que ens segueixen des de molt abans… Ens en marxa poca, de gent. Hem anat aprenent i millorant en públic, la gent ha vist les nostres primeres cagades i com les anàvem corregint.
Vau passar de l’anglès al català. I en català les coses us van anar millor.
Passar al català no va ser fruit de cap càlcul ni de cap decisió estratègica. Em vaig adonar que al tipus de cançons que faig els va bé el català, però sobretot em vaig adonar que per a mi és important escriure cançons. Fer-ho en anglès era com un joc. Vaig començar a França, allà tots tenien bandes que cantaven en anglès, i vaig començar a cantar en anglès. Era un joc, una broma. Amb Mishima vam fer una maqueta i la vam publicar. I dins d’aquella primera maqueta ja hi havia una cançó en català. Jo mai vaig dir que no escriuria en català, simplement no sabia que m’acabaria dedicant a escriure cançons. Per a mi era un hobby, però la gent li va fer tant cas que ara som aquell grup que cantava en anglès. No: som el grup que no s’ho prenia en sèrio. És cert que a les meves lletres els va bé que l’oient sospiti que el jo que canta sóc jo, això dóna més temps de vida a les cançons. Una cançó que s’entén a la primera l’escoltaràs deu vegades. Si no s’entén però notes que guarda alguna veritat, l’escoltaràs vint vegades. Si a més a més hi ha un morbo biogràfic amb el jo que canta, l’escoltaràs trenta vegades. Has d’enriquir les teves cançons tant com puguis.
Dono fe que te’n surts. No tenen una lectura i prou, les cançons que fas.
Una cançó que té una lectura i prou pot ser un èxit d’estiu, pot funcionar molt bé, perquè ens hi trobem tots. No li trec cap mena de valor artístic, però juga en una altra lliga. És una cançó que ens haurà fet molt feliços aquell estiu i que tota la vida la recordarem lligada a aquell estiu, però jo escric un altre tipus de cançons. O no n’he sabut escriure d’aquelles. Les cançons que faig busquen que una cançó parli amb tu al llarg de diferents moments de la teva vida.
Les teves cançons són frontereres amb la poesia. Un poema també funciona així.
Sí, i en diferents moments pot significar fins i tot coses oposades. Perquè hi ha un joc amb el llenguatge, amb la forma, i no les compromets gairebé mai amb cap realitat exterior definitiva. Estan fetes des de dintre del cap, des de la intimitat. Però no intimitat de la vida privada, sinó intimitat de la vida mental. En aquest terreny m’he mogut bé, és el que em surt més fàcilment.
Dius que et jugues la vida en cada vers.
No ho dic mai, això.
Ho he llegit en una entrevista.
Sona molt pompós.
Fer les coses com si ens hi anés la vida, però alhora saber-nos-en distanciar, tampoc és una mala manera d’anar pel món.
Jo m’ho prenc molt seriosament, però no ho diria de manera tan dramàtica. Potser l’entrevistador em va preguntar si em jugo la vida en cada vers. M’adono que les cançons em canten més elles a mi que jo a elles, que a vegades he escrit coses que revelaven aspectes de mi de les quals no n’era conscient, i a això li dono un valor.
Les cançons que fas et sorprenen a tu mateix?
Sí, i tant. Em pregunto qui va escriure això, qui parlava en aquell moment, qui era aquell pavo. Ostres, era jo. I per què deia el que deia? Estic parlant per vies que no passen per la meva consciència? Per això dic que les cançons em canten. D’aquí la meva fidelitat cap a les cançons i la decisió de seguir-ne escrivint tant si tinc molt èxit com si en tinc poc. Les cançons em canten, i m’ajuden.
Són paraules teves: “Quan acabo de compondre una cançó, sempre tinc la fantasia que és el tema definitiu, i al cap de 48 hores torno a la realitat.”
Sí, després veig que he fet la mateixa merda de sempre [riu]. Quan estic immers en l’escriptura penso que he fet la millor cançó de la història de la humanitat, trobo fonamental que aquella cançó sigui escrita perquè si no el món no seguirà girant, i totes les veritats del món i tota la bellesa del món estan contingudes en les possibilitats d’aquella cançó. A mesura que la vas tancant t’adones que no, i quan te’n distancies ja veus que has comès els mateixos errors de sempre o has tendit cap al mateix lloc de sempre. Cada cançó parla de les meves limitacions. Quan la compons penses que allò és una font infinita de possibilitats, i quan l’acabes t’adones que tornes a tenir el mateix retrat de la mateixa persona. És una mica com el dia de la marmota: mecagundena, un altre retrat meu.
Però això deu ser un estímul per fer-ne una de nova. El dia que componguis la cançó definitiva ja no tindrà sentit fer-ne més.
Sí, i a la vegada m’adono que no podré deixar de fer mai aquest tipus de cançó.
És la fatalitat de l’escriptor: estem condemnats a retratar-nos en cada cosa que escrivim.
El que escrius sempre acaba sent un producte teu, un compromís entre els teus somnis i les teves possibilitats.
De les cançons de Mishima, ara que les has repassat totes per fer-ne un llibre, quines salvaries?
No sóc qui per decidir-ho. Jo les intentaria salvar totes, per això les vaig gravar i les vaig portar a la banda, Quan publiques una cançó, estàs preguntant a la gent si aquella cançó li parla, si li diu alguna cosa.
Quines de les vostres cançons la gent s’ha fet més seves?
Ho vas veient a cada bolo. Pot ser que una cançó en un concert funcioni moltíssim i en un altre no funcioni gens. Cada vegada que tries un repertori estàs llançant uns daus a l’aire i preguntant a la gent si aquelles cançons val la pena que sobrevisquin. Fer música és preguntar: això et canta? això t’encanta?
A cada nou disc t’has anat despullant més emocionalment?
Més aviat al revés.
T’has anat protegint?
No exactament. Jo comparo escriure cançons amb un estriptis. La bona ballarina d’estriptis dibuixa en la ment de l’espectador un cos perfecte. No sabem si és el seu cos real, perquè mai la veurem del tot despullada. Ara t’ensenya això, ara t’ensenya allò i tu t’has de fer un muntatge al cap d’una figura que reprodueixi la bellesa i que digui la veritat. Aquesta figura no té per què correspondre’s amb el cos de la ballarina. La ballarina juga amb elements seus, però la que veus no és ella. Necessàriament ha d’utilitzar elements que hagi trobat, que hagi viscut, que hagi somiat, que hagi robat de converses alienes.
Però és important que hi hagi veritat.
La veritat també es pot construir, a partir d’una mica de veritat viscuda i d’una veritat elaborada. Com més ganàpia et fas i més cançons has escrit, més domines la tècnica de construir veritats. Ara, tampoc tinc cap necessitat de construir una veritat gaire alternativa a la meva. La meva no és que sigui ni molt digna de ser cantada ni molt interessant, però és la meva, i no sóc tan fabulador. Quan vaig començar a escriure, la part confessional tenia molt pes perquè no en dominava la tècnica. Les cançons eren més autobiogràfiques perquè en sabia menys. El que escrivia llavors era menys interessant, a mi mateix les meves cançons em cansaven més. Fer música és com engegar un motoret, una part de la pròpia consciència que no domines del tot. Els éssers humans dominem la parla. Parlant ens esforcem per ser cordials, per ser intel·ligibles, per ser loquaços. Per fer música hem d’aprendre a parlar d’una altra manera, i aquesta altra manera a vegades expressa coses de les quals jo no en sóc ni conscient. Dominar això costa moltíssim. No tot és digne de ser cantat, no es pot cantar tot. Si cantes determinades coses, la cançó se’n va a la merda.
Per què la majoria de cançons són cançons d’amor?
Pregunta-ho a la història de la música: és així. L’amor romàntic està associat a la cançó popular, i no hi ha cap altre registre de la nostra parla que afronti el tema de les relacions sentimentals. Els diaris no te’n parlen, els professors de l’escola tampoc, els teus pares molt poc.
L’educació sentimental la fem a través de les cançons.
Sí, és el que diu Nick Hornby: que no conferiríem a ningú l’ajutoritat d’aconsellar-nos sobre com sentir-nos mascles, com estimar, com relacionar-nos amb els sentiments. Les cançons són experiències humanes que circulen per l’aire. No són portadores de lliçons, sinó d’exemples. Ara tenim més recursos, com les pel·lícules, però abans només hi havia la cançó popular. Les maneres de cantar també són maneres d’afrontar els sentiments: és diferent com cantava el Brel de com cantava el Gainsbourg, encara que fossin dues cançons sentimentals, romàntiques, exageradament sensibles i fins i tot cursis. L’un cantava de manera intensa, erigint-se en el protagonista total, i l’altre tenia un punt de distància irònica respecte a l’amor. D’això també en pots aprendre.
De la cursileria en deus voler fugir, però suposo que t’hi has d’acostar.
La cursileria la tinc present com un límit, sí. Tampoc em plantejo mai que escric cançons d’amor, surten com surten. A l’últim disc només n’hi ha dues que parlin directament d’amor. A l’anterior gairebé totes eren d’amor. Però és que l’amor no és un tema. Pot ser d’amor una cançó sobre un fill meu, una cançó en què insulto una dona perquè em va humiliar, una cançó en què estimo molt… Els sentiments són dispars, no tenen res a veure, i direm que totes són cançons d’amor. L’amor no agrupa les cançons en cap sentit, l’amor és un univers. L’ésser humà és amor. Una cançó que parli d’una flor bonica és una cançó d’amor. Quan descrius la bellesa fas una llista del que t’agrada, del que creus que és fonamental per seguir vivint. Estem condemnats a estimar.
“Ara necessito cagar-la mil milions de vegades, desviar-me pels camins més tortuosos, perdre’m pels boscos més pudents, per seguir sentint la cançó.”
Cada vegada se’m fa més difícil, sí. Abans dos acords em generaven al cap mil melodies, i ara necessito motivacions més sofisticades, i tornar a sonar senzill és més complex. Això passa a tots els músics. Mira el Brian Wilson dels Beach Boys: amb els anys l’harmonia de les seves cançons és cada cop més complexa. L’àlbum Pet Sounds és molt complex i no ho sembla. De jove les cançons et surten com els ocellets quan arriba la primavera, cantes sol. De gran necessites més estímuls musicals i també més estímuls vitals per trobar una cosa digna de ser cantada que no hagis cantat abans.
La por de repetir-te hi és?
No és ben bé una por, però si m’adono que en una cançó em repeteixo ja no la faig. Quan escrius penses que no t’estàs repetint.
Dius que per escriure cançons has d’acudir als límits de la teva consciència.
En realitat qui compon és algú que no controles del tot, et deixes portar per l’entusiasme que et genera un canvi d’acords, i aquesta melodia l’has d’omplir de significats. Escric un significat perquè li va bé a la melodia. I aquella melodia amb aquell significat me’n convoquen d’altres. No estic escrivint a consciència, no en tinc el domini absolut, i per això les cançons em canten més a mi que jo a elles. Jo no volia cantar sobre la teva buidor, què collons és la teva buidor? Però m’hi vaig trobar.
Encara és la que t’agrada més de L’ànsia que cura?
M’agrada moltíssim, però no et sabria dir si és la que m’agrada més. Ja he barrejat aquest disc amb tots els altres.
Ara els oients també barregem un disc amb els anteriors molt més que abans.
I els discos tenen menys vida. La gent segueix més entrevistes i veu el dia a dia de la banda per Facebook i per Twitter, i acaba fins als collons de la banda molt abans. Abans l’única informació que tenies d’una banda era el disc, la portada i els crèdits. Ara la gent sap moltes més coses del disc, i els significats també els cremes més de pressa. Si en mantinguéssim més el misteri, segurament la vida del disc seria més llarga.
“Totes les cançons que he escrit han estat la manera d’acabar amb alguna fragilitat del meu propi esperit.”
És així. Pots entendre per fragilitat una necessitat d’expressar-me. Que jo necessiti tirar endavant un taral·leig fins a convertir-lo en cançó és una debilitat meva a la qual he de trobar sentit. Estic condemnat a trobar sentit a una cosa que m’atreu i em convoca cada dos per tres. Necessito donar-li una forma perquè deixi de tocar-me els collons, perquè deixi de perseguir-me. És una mena de partit de tenis entre un sentit i una forma.
Aquest dilema etern entre la forma i el sentit…
…és el de l’ésser humà. Què vol dir això? Per què hi ha aquest arbre aquí? Al final acabes parlant de coses molt bàsiques i molt adolescents, però és la gran pregunta: per què collons estem aquí? Quan preguntes a una forma què vol dir, estàs fent el que ha de fer un ésser humà a la Terra. És la feina més desalienant que existeix: demanar a les coses per què són com són i què volen dir.
Dónes per fet que la vida té sentit, i potser no en té.
No ho dono per fet, li pregunto si en té. Li’n trobes algun. I en el camí, t’ho passes molt bé, ho comparteixes amb altra gent i ets feliç en la lluita de veure si les coses tenen sentit o no. Després potser descobreixes que aquella cançó no tenia gaire sentit, però mira.
Et vas llicenciar en ciències polítiques. Per què?
Em va arribar el moment de decidir què estudiar quan no tenia ni idea de què fer. El meu pare havia estudiat dret de jove i vaig pensar que faria el mateix: és una carrera que et dóna cultura general i t’ajuda a parlar bé. La vaig cagar, em vaig agobiar moltíssim. Aprofitava els viatges a l’Autònoma per llegir molt i em passava totes les tardes a la Filmoteca. Fugint del dret vaig fer altres coses, com un fanzine de cine. Aleshores va aparèixer la possibilitat de saltar a polítiques, que són com les humanitats de les ciències socials: una carrera tastaolletes que et permet fer una mica de tot. Em van convalidar les assignatures de dret i em vaig dedicar a escriure sobre cine i a les meves passions mentre anava aprovant la carrera de polítiques.
Dius que vas descobrir que la política no canvia tant les persones com l’art.
Parlo per mi: em vaig adonar que parlant sobre les formes arribo a llocs més profunds de mi mateix, em descobreixo més contradiccions. Quan estudies teoria o ciència política, aprens com funciona el poder: com s’organitza, com es distribueix, com es construeix i quins vicis té. Desenvolupar després una carrera de polític voldria dir enfortir un ideari, decidir exactament en què crec, construir una mena de cuirassa per enfrontar-me al món i transformar-lo. En canvi, escriure cançons és treure’m les cuirasses i adonar-me que no crec el que pensava que creia. Em sento més identificat amb aquesta segona manera d’anar per la vida que amb l’altra, la trobo més enriquidora.
Fer cançons és afeblir un ideari?
Exacte. I buscar les teves contradiccions.
Segueixes l’actualitat política?
Sí, i tant. M’interessa molt, però no per agafar una posició, que és el que voldria tothom. M’interessa per veure com funcionen les coses. En aquest país encara no hem evolucionat prou per allunyar la política del partidisme. Això es veu clar amb el Barça: la majoria del país és del Barça, però dins del club hi uns enfrontaments tribals molt bèsties entre maneres de fer i de pensar. Treballant al club vaig veure que era possible treballar pel Barça sense comprometre’t amb cap d’aquestes maneres. Crec que és una bona manera de funcionar.
L’artista té un altaveu i, doncs, té l’oportunitat d’incidir socialment.
En el meu entorn parlo sovint de política i tothom sap com penso, però no vull aprofitar la meva posició de personatge públic per afavorir les meves idees.
N’hi ha que ho consideren un deure, una responsabilitat.
Amb aquests puc estar més d’acord que amb els altres. Però durant molts anys en aquest país teníem el públic dels concerts dividit entre els que portaven banderes i els que no. Això quin favor va fer a la música catalana? Cap ni un.
El vostre públic no n’ha dut mai, de banderes.
Però ens ha costat un esforç: dir que sí aquí, dir que no allà… Sóc el tio més independentista del món, però no vull fer mítings polítics. El que jo estic fent és una altra cosa. I vull que se’m valori per la música que faig.
Aquesta postura teva deu haver despertat recels.
Evidentment. Hi ha gent que et menysprea, perds feines… És el preu de ser independent, de no casar-se mai amb ningú. El meu pare tampoc es va casar mai amb ningú.
Alhora, ser independent és fantàstic. No té preu.
També corres el perill que t’etiquetin d’apolític: no ho sóc. O de dretes: tampoc. O potser sí, de vegades ho dec ser. Com de vegades dec ser masclista. Però no en faré bandera, o intentaré no fer-ne. Crec que no haver barrejat art i política ha estat una bona decisió. A Mishima se’ns ha valorat pel que hem fet, no per altres coses. Si ens haguessin penjat una etiqueta, hi hauria hagut gent que no ens hauria ni escoltat mai. Jo això ho veia com un problema enorme. Cantar en català era impossible en segons quins entorns, tot estava molt connotat. A nosaltres no ens han connotat tant.
En quin sentit et condiciona venir de la família que véns?
Tinc els referents que tinc gràcies a la meva família, només puc estar-ne agraït. Que la mare fos estrangera em va fer estar en contacte amb molts idiomes. A casa se sentia holandès i anglès. El meu pare era molt poliglot, parlava cinc o sis idiomes. Jo parlo anglès i francès, i xampurrejo l’holandès.
L’Oriol Broggi em va dir que tenir la Bernat Metge a casa l’havia influït, ni que no l’hagués llegit.
Vaig llegir al llibre Freakonomics que els fills de famílies amb biblioteca a casa tenen més possibilitats de sortir-se’n encara que no hagin agafat mai un puto llibre. Si tens llibres a casa, saps tot el que et falta per llegir. Això també et fa ser menys taxatiu en les teves opinions, et fa ser més humil. Saps que tens moltes coses per escoltar, encara, i que hauries de callar més sovint. També pot ser castrador, com la síndrome de Stendhal, que et paralitza de veure tanta bellesa: no goses fer art perquè no pots igualar les coses tan boniques que ja s’han fet.
Venint d’una família com la teva, potser et costa més connectar amb el gran públic que ha crescut amb menys recursos i menys referents.
Encara que la meva família fos culta, el meu pare va treballar sempre de periodista. No m’he sentit mai més enllà de la classe mitjana. Precisament en aquest país les classes altes no són gaire cultes. A França sí que està molt associat ser de classe alta i tenir llibres a casa, però aquí això no va així.
Ets tímid?
Sí. De petit em posava vermell de seguida, però he sabut manejar la timidesa. Pregunta-ho a qualsevol persona i tothom et dirà que és tímid.
Què valores més, la bellesa o la intel·ligència?
No es poden posar a la mateixa balança, no hi veig una disjuntiva. Seria com el que dèiem de l’art i l’acció, de l’art i la política. La intel·ligència pot ser molt sexi i la bellesa pot agafar l’aparença d’una gran intel·ligència.
T’hauria d’haver preguntat què et sedueix més.
Depèn del moment del dia. Als anys vuitanta hi havia un debat entre el cinema d’autor i el cinema comercial com si fossin compartiments estancs, però si et pares a pensar hi ha moments que tens ganes de veure una pel·lícula rigorosa i compromesa amb una manera de rodar, i altres que tens ganes de veure una pel·lícula hortera. No necessàriament una va contra l’altra, tot i que en alguna època sí que ha passat que el pur entreteniment, amb la seva distribució agressiva, ha dificultat que fos possible fer pel·lícules d’una altra manera. Però avui ja no és així, avui pots fer una pel·lícula amb un mòbil.
Els extrems són molt clars, però a vegades passa que una mateixa obra és considerada d’autor quan només la coneixen uns quants i passa a ser considerada comercial quan arriba a molta gent. Els mateixos que abans la defensaven després la menyspreen.
Els personatges que fan això han d’existir. Els pedants elitistes treuen a la llum artistes molt vàlids, que per la mandra de la resta de la gent d’investigar coses noves no s’haurien descobert. Aquí hi ha una ambivalència collonuda. La indústria de la cultura necessita descobridors. Sense aquests pijos seria impossible la transmissió cultural entre generacions. Són repudiables, però també són fonamentals.
Al món hi ha gent que fa coses i gent que no fa ni deixa fer. Quan tens certa projecció pública, per força hi ha qui et critica.
De seguida que puges a un escenari, ja hi ha un tio que et vol tirar un tomàquet. Però si he de sortir a l’escenari pensant en el tio del tomàquet, no hi voldré pujar. La primera vegada t’afecta i et preguntes per què ho fa, després et dius que al costat del tio del tomàquet n’hi ha molts que t’aplaudeixen.
Però si no dorms a la nit serà pel tio del tomàquet.
L’alternativa és quedar-te tancat a casa sense fer res. Jo estic convençut del que faig i de la meva posició moral quan ho faig, i ja està. Una cosa compensa l’altra, claríssimament. I si no fos així, ja em crearia jo la ficció mental que sortir a l’escenari val la pena. Crec que el silenci és molt pitjor que la gent que et tira el tomàquet, i abans ningú escoltava Mishima. No existíem. La immensa majoria del món ens menyspreava. Però vas a un concert i et flipes, i et crees la ficció mental que tot va molt bé. Jo ja em flipava a casa acabant de compondre una cançó, i assajant amb el grup i veient que aquella cançó funcionava. Tens un subidón tan gran, que ja et poden dir que ets una merda, t’és igual. Et rellisca.
Et rellisca? Segur?
L’opinió dels altres evidentment que t’afecta, però fote’t. No haver sortit de casa. Desafines en un programa de tele o dius una cosa que no hauries d’haver dit, i notes que algú ho ha entès de la pitjor manera. Ho passes malament uns dies, però no estaves intentant tirar endavant la teva carrera, no estaves guanyant-te la vida…? Fote’t o queda’t tancat a casa.
Recordo una entrevista en què vas dir: “Jo ja no vull viure el moment, vull viure tota la vida”.
Aquest havia de ser el final d’una cançó que no he publicat mai. Amb la pel·lícula dels poetas muertos es va posar molt de moda el carpe diem. Una manera d’acomiadar-te de la joventut deu ser dir això: que jo ja no vull viure el moment, vull viure per sempre. Vull ser conscient del que faig. Quan no controles tant i et deixes anar potser ets més feliç, però si no hi ha un moment que n’ets conscient, t’ho perds tot.
Tenir fills i haver-los de portar a l’escola cada dia et deu fer tocar de peus a terra.
Tendeixo molt cap al caos i les passions del moment, i que els fills em donin un horari és collonut.
Existeix l’amor feliç?
Intentes que existeixi. Existeix l’amor? Existeix la felicitat? Jo què sé. Vols amor i, a més, feliç?
Si existís, deixaríem de tenir-ne set tota la vida.
2
0
