Corria un mes de febrer
dels principis dels vuitanta,
el govern de l’UCD
i tot l’Estat feia aigües,
i es van fer els espanyols
—i els que no ho som— una pregunta:
Com collons hi pot haver
transició sense ruptura?
Així doncs que aprofitant
un debat d’investidura
van trobar del tot adient
recordar la dictadura,
donar un sentit al rei
i a aquella Espanya nova.
El sistema amb l’aigua el coll
volia guardar la roba.
Calia muntar
un dia dels innocents
els poders fàctics
no podien perdre temps.
Els pallassos de la tele
van interrompre esgarrifats,
per emetre en directe
el segrest dels diputats.
Però allò era un número de circ,
i no una interrupció:
Gabi, Juan Carlos, Miliki,
el Tejero i el Fofó.
Després va sortir la toia
amb el guió molt ben après,
no és d’estranyar perquè el tenia
escrit des de fotia un mes,
i tot i que és mal actor
i se li va veure el plumero,
la gent que ho mirava deia:
“—Olé els teus collons, torero.”
Vint-i-tres de febrer,
dia dels innocents,
“ha guanyat la democràcia!”
cridaven tots contents.
Però cercant la realitat
i fugint de pallassades:
la monarquia, l’Estat,
Espanya i sa democràcia
són filles del dictador
que va prendre per les armes
el poder a uns pobles forts
que no creien innocentades.
Vint-i-tres de febrer,
dia dels innocents,
“ha guanyat la democràcia!”
cridaven tots contents…
Innocents!
Antonio Tejero en ple cop d’estat del 1981.
