Les dones macabres

La merda que llances sobre la resta parla més de tu que d'ells

Jordi Lafebre
Jordi Lafebre

A deu anys el pediatre em va manar fer dieta. Jugava a bàsquet a l’equip de l’escola i acabava els entrenaments amb mal de peus. A la meva poca destresa esportiva i a mi ens van diagnosticar una bursitis per sobrepès, un de petit, però sobrepès.

Em recordo arrossegant un DinA4 plegat dues vegades a la butxaca de la bata de cinquè de primària on hi havia dues llistes, la dels aliments permesos i la dels prohibits, el bé i el mal en dues columnes fetes amb tinta mig esborrada de tantes refotocòpies. Em recordo també davant de la pissarra amb una cartolina verda on havia escrit i decorat amb retoladors un tres d’uns deu centímetres d’alçada. N’estava contenta d’aquell tres, havia quedat tercera en un joc de càlcul mental que fèiem a la classe de matemàtiques. Em recordo amb el tres a les mans, el paperot del bé i el mal alimentari a la butxaca de la bata i mirant un nen de la classe que gesticulava des del seu pupitre i feia anar els llavis de manera prou exagerada perquè de la pissarra estant no pogués dubtar que em deia vaca marina. No sabia ni què era una vaca marina, però sonava gros, lleig i fètid i a l’hora del pati li vaig clavar un cop de puny. Em van castigar.
 
He sigut campiona d’estirament de samarreta i rècord de velocitat a la platja en la distància tovallola-aigua per fer les meves carns el més invisibles possible. M’he inflat i desinflat a toc d’hormona i d’autoestima espasmòdica perquè la bellesa interior sona fantàstica però si no caps als pantalons de l’hivern passat, merda. Jo mateixa, dins el cap però des de l’estómac, he fet befa dels quilos –de més i de menys–, dels pòmuls irreals, de cares tortes i de cel·lulitis alienes mentre amagava els lloms que em sobreeixien la cintura dels texans i aguantava la respiració per fer menys panxa. Quin imbècil, aquell nen que em va dir vaca marina. Quina imbècil, jo.
 
La merda que llances sobre la resta parla més de tu que d’ells i tenir la boca plena de bellesa interior i el cos folrat de complexos és hipòcrita, allò que sempre són els altres.
 
El meu salvavides va ser la deformitat del bony definitiu, un embaràs rodó com una síndria de deu quilos adossada a l’abdomen que un cop liquidat i desinflat em va deixar la pell trencada, pengim-penjam, i la cara feta un mar de taques, la morenor per sectors, pel poder de les hormones. Em recordo escalant rocs a pas lent per la platja amb la pell de la panxa estripada entre les dues peces del biquini, trobant-me amb una noia, mirant-nos les estries i la flaccidesa amb cara de ah, tu també, i seguir sense judici, sense reacció des de l’estómac. I ai, que bé.



@drudibuixa

Comentaris

    MontseC Abril 13, 2015 8:19 pm
    M'he rigut molt amb l'article. No m'identifico perquè de petita sempre em deien secall. M'ha fet molta gracia.
    carol anònim Abril 13, 2015 11:42 pm
    M'has fet pensar en 'Il visconte dimezzato' de l'Italo Calvino.
    carol anònim Abril 28, 2015 1:59 pm
    Del teu twitter: 'No diré els anys que vaig creure, àngelamaria, que [...]anda'. En el meu cas, que John Brown era un PATITINDI. Ho poso aquí, encara que no sigui el lloc, o sí, no ho sé?, però, sigui com sigui, -I ai, que bé, sense reaccions estomacals punt :-)

Nou comentari

Laura
I si l’atzar et porta lluny,/ que els déus et guardin el camí
Més entrades...