Jordi Lafebre


A la paret de la cuina hi tinc penjat un calendari d’aquells on es pot contemplar tot un any distribuït a raó d’un dia/un quadret sobre una làmina de metre per metre. Aturar-m’hi al davant és contemplar el temps, d’alguna manera. M’imagino que, de matinada –perquè aquestes coses invisibles i improbables sempre han passat de matinada–, els dies es discuteixen.

Imagino una alta societat del calendari, d’aquella que n’és només pel fet d’estar farcida d’importància personal, històrica o universal. Aniversaris de naixement, de mort, festes de guardar i dies mundials de coses. Deuen mirar per sobre l’espatlla i cara d’ensumar merda –com deu ser l’espatlla d’un dia de calendari?– els dies de rutina, la plebs sense cognoms pomposos com de la Constitució o Noces d’or que, resignats i conscients que durant les seves vint-i-quatre hores d’existència no va passar gaire res d’important, escolten i amb l’orgull un pèl ferit es diuen a si mateixos “potser l’any que ve”. També hi deu haver una banqueta, uns dies suplents, la classe mitjana que de tant en tant puja a l’ascensor social que són els astres i pren cognoms temporals associats a la lluna, la religió i l’inalterable ordre dels dies de la setmana.

De matinada –perquè aquestes coses invisibles i improbables sempre han passat de matinada– el nou de novembre d’enguany treu pit. Ensenya el seu cognom nou –9N– i estarrufat s’explica als altres. A mig discurs s’ho deu fer venir bé per recordar els seus primers cognoms, Caiguda del Mur, Aniversari de Tal –”penseu que a més aquest any en fa cinquanta”–, Naixement de Qual –”aquest any n’hauria fet vuitanta, quina llàstima”–,… orgullós explica als altres que uns quants l’han tenyit de groc samarreta i que, mentre ell ha contingut el temps, han passat coses –alguna d’inconstitucional i tot, comenta mirant de reüll els més díscols.

A més dels cognoms històrics, universals i personals, el nou de novembre en té un d’inevitable, amb lletra i música. Des que sóc petita que cada nou de novembre –como siempre sin tarjeta– a casa hi sona «Un ramito de violetas», de Cecilia, cantada per Manzanita i fem molt el número. Potser al 9N li haurien escaigut més les estaques, senyeres i lletres combatives, però el 9N era nou de novembre abans de ser 9N, i si pogués reconciliar un dia de calendari amb els seus cognoms aniria a la cuina i explicaria a tot un any de paper que –oh, casualitat– Manzanita va morir un dia de la Constitució i que a un fill seu li deien “yellow”. I de matinada –perquè aquestes coses invisibles i improbables sempre han passat de matinada–, un quadret de paper dins un calendari penjat a la paret de la cuina somriuria.



@drudibuixa

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Sònia Camps a novembre 18, 2014 | 09:01
    Sònia Camps novembre 18, 2014 | 09:01
    Mai m'havía parat a pensar en que cadascú tenim el nostre propi calendari, que pintem quadrets al llarg de la vida i que, hi han quadrets que no pintem perque ningú ens pregunti, però els memoritzem. M'ha agradat molt! Moltes gràcies!

Nou comentari

El piano

Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat
Comparteix

Qualsevol nit pot sortir el sol

Oh, benvinguts, passeu passeu,/ de les tristors en farem fum
Comparteix

My Way

I did what I had to do/ And saw it through without exemption

Passadís

Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari
Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants

Comparteix