Foto: Luis de Miguel
Una amiga em va dir:
–Vine a casa, dissabte al vespre, hi he organitzat un concert privat amb unes noies que fan cançons.
Em feia mandra, però la vaig veure tan entusiasmada que vaig dir:
–D’acord.
Va ser arribar-hi i trobar-me amb gent inesperada que feia temps que no veia. Això, i les dues quiches de porros que ens esperaven al bufet, em van posar de bon humor. Tots conversàvem animadament, posant-nos al dia de feines i fills, quan de sobte es van sentir unes veus angelicals que provenien de la cuina. Eren elles: les Escarteen Sisters. Van avançar segures entre nosaltres fins a trobar-se amb els seus instruments. La Flavia, amb el violoncel; la Laia, amb el violí. Es va fer el silenci. Tots estàvem entre sorpresos, commoguts i amatents.
La mandra ja feia estona que se m’havia fos. M’havia animat veure al Toni, al Martí, a la Maria, a la Cristina, a l’Oriol, però encara no sabia que m’esperava un descobriment: un parell de joves artistes que em seduirien amb la seva poesia, amb les seves composicions, amb una posada en escena plena de complicitat, d’humor, de bona sintonia.
La Flavia i la Laia en tenen vint-i-pocs. Estan estudiant a Rotterdam. Com a bones millennials, canten en moltes llengües, en el seu cas, català, neerlandès, castellà i anglès; parlen d’amor, d’incomunicació, de pors, de viatges, de la seva mare. Ho fan amb sensibilitat i amb una sana ironia. Estan començant amb ganes i sense pressa, sabent que els queda molta feina per fer i convençudes que la faran gaudint-la des de ben endins. Si els cau algun bolo, no us les perdeu. En directe saben molt bé com arribar als ulls, a la ment i al cor. Les podeu seguir a Facebook, Instagram, a Youtube i al seu web.
0
2
