Les feuilles mortes (Les fulles mortes) és una cançó de 1945 amb música de Joseph Kosma i lletra de Jacques Prévert que va popularitzar Yves Montand, però que ha sigut interpretada per un amplíssim ventall d’artistes. La seva versió en anglès va ser adaptada per Johnny Mercer i va acabar sent un standard de jazz amb el títol d’Autumn leaves (Fulles de tardor). L’escoltem interpretada en francès per Yves Montand a l’Olympia de París, en anglès per Frank Sinatra amb arranjament de Gordon Jenkins, en català per Marina Rossell i la versió instrumental que en van fer Cannonball Adderley i Miles Davis el 1958.
Les feuilles mortes
Oh, je voudais tant que tu te souviennes
des jours heureux où nous étions amis.
En ce temps-là la vie était plus belle
et le soleil plus brûlant qu’aujourd’hui.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Tu vois, je n’ai pas oublié.
Les feuilles mortes se ramassent à la pelle.
Les souvenirs et les regrets aussi.
Et le vent du Nord les emporte
dans la nuit froide de l’oubli.
Tu vois, je n’ai pas oublié
la chanson que tu me chantais.
C’est une chanson qui nous ressemble:
Toi, tu m’aimais, et je t’aimais.
Nous vivions tous les deux ensemble,
Toi, qui m’aimais, moi qui t’aimais.
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
tout doucement, sans faire de bruit.
Et la mer efface sur le sable
les pas des amants désunis.
La, la, la, la
La, la, la, la
La, la, la, la
La, la, la, la
Mais la vie sépare ceux qui s’aiment
tout doucement, sans faire de bruit.
Et la mer efface sur le sable
les pas des amants désunis.
Autumn leaves
The falling leaves drift by my window
The autumn leaves of red and gold
I see your lips the summer kisses
The sunburned hands I used to hold
Since you went away the days grow long
And soon I’ll hear old winter’s song
But I miss you most of all my darling
When autumn leaves start to fall
Les fulles mortes
M’agradaria tant que recordessis
ja fa uns quants anys, quan tu i jo érem amics.
En aquell temps la vida era més bella
i el sol brillava més que no avui.
Les fulles mortes se’ns arrapen a la pell,
ja ho veus, no he oblidat res.
Les fulles mortes s’amunteguen pels carrers,
com les penes i els records.
I el vent del nord les escombra
a la nit freda de l’oblit.
Ja ho veus, no he pogut oblidar
la cançó que em vas ensenyar.
Una cançó que és com tu i jo:
tu, amor meu, jo, amor teu.
Vam viure-ho tot sempre ben junts:
m’has estimat, jo t’he estimat.
Però la vida allunya els que s’estimen,
ben dolçament, sens fer soroll,
i el mar esborra de la platja
el pas dels amants desunits.
Foto: O0mix0O_Pix
