Gemma

“Faig un petit homenatge al meu tiet, el cantautor Joan Baptista Humet, cantant aquesta cançó seva de la que m’heu preguntat tants cops si n’era la protagonista. I no! La Gemma era la meva tieta, a qui avui també li canto.” Així va presentar Gemma Humet la versió que va fer de la cançó que Joan Baptista Humet, nascut a Navarrés el 4 de gener del 1950 i mort a Barcelona el 30 de novembre del 2008, va escriure el 1970 a la seva germana petita, que patia poliomielitis.

No han passat pas gaires anys,
Gemma, que et vaig conèixer.
Va patir la mare tant
perquè poguessis néixer.

Que bonics que eren els ulls que vas obrir,
que bonics, aquell setembre.
Que feliç nasqué als teus llavis el somrís,
que feliç que hi ha estat sempre.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que són boniques.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen.
I tu ets la més bonica.

Qui pogués, per un instant,
viure tota la joia
que tu sents a l’anar cordant
dues sabates noves.

Les duràs hores i hores als teus peus,
les veig noves i les miro.
Amb gran goig em parlarà la teva veu,
i és per això que més t’estimo.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que són boniques.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen.
I tu ets la més bonica.

Sense por segueix lluitant
que així es llaura la vida.
Xic a xic es va lliurant
la força que dormia.

Pren els dies d’un en un, que hi és el temps,
per premiar el teu entusiasme.
Ho mereixes tu i l’esforç que fan silents
els teus ulls verds esperança.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que són boniques.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
que són boniques.

Gemma,
guaita les flors,
guaita les flors
i no caminen.