Aviat farà un any que Gemma Humet (Terrassa, 1988) és mare. En Jan va arribar al món per canviar-li, literalment, el seu món. Per enriquir-lo, per entendre i per cantar a la vida amb uns nous ulls. Arriba del lloc on viu, Centelles. I quedem a l’Antiga Fàbrica Estrella Damm per parlar dels seus camins: els vells, els nous i, sobretot, els de dins.
T’ha canviat la vida.
Bastant. Tenia la necessitat de ser mare jove per trencar l’estereotip que diu que, a les nostres feines, formar una família i que et vagin bé les coses no és compatible. Sempre m’havia preocupat molt perquè em preguntava si podia ser mare dedicant-me al que em dedico.
I quina és la resposta?
De moment, sí que puc. M’he adonat que des que em vaig quedar embarassada, pensava que seguiria treballant a tope, fent el que feia a nivell laboral. El primer que va passar és que a l’embaràs em vaig trobar fatal. Tenia una feinada de por, havia de gravar el disc, i em trobava molt molt malament. Tenia molt vertigen, fins al cinquè mes tot era molt difícil.
Et devies sentir impotent.
Sí, i ho havia de fer igual. Eren bolos que ja estaven tancats. Recordo que vomitava abans i després dels concerts. Cap al final, que és quan ja em trobava bé, em van dir que tenia risc de part prematur, que m’havia de quedar a casa i no podia fer res. Vaig estar dues o tres setmanes instal·lada a casa dels meus pares sense poder fer res. El Jan va néixer de trenta-sis setmanes i va estar un mes a nounats. Quan tenia un mes i mig, ja vaig començar a treballar. Però vaig trobar a faltar poder estar quatre mesos de baixa com tothom. Per altra banda, he tingut coses molt positives: la gent no es pot endur els seus fills a la feina, jo me l’emporto als concerts.
Ets molt exigent com a mare?
T’ho inculquen molt. Sembla que haguem de ser mares perfectes. Tot d’una et plantes perquè potser vull estar una temporada sent mare i prou. O decideixo estar treballant a tope. No em vull sentir malament per deixar el meu fill unes hores a no sé qui perquè pugui treballar tranquil·lament. Ens hem d’esforçar a treure pressions i que cadascú faci el que senti, el que vulgui i com pugui. El que importa és que estiguis bé, tranquil·la i feliç.
Et deuen donar molts consells.
Tothom te’n dona molts. Sembla que hagis de fer les coses d’una manera. Quan estava embarassada, algunes persones del sector de la música em deien: “Ara t’he de felicitar? O no? Què faràs?”. Seguir treballant, no? He de menjar i aquest nen, també. Això em sabia una mica de greu, perquè si hagués pensat que tenir un fill implicava que jo deixés de ser la persona que era, en el sentit de feina i tot plegat, no ho hauria fet.
Ens hem de reciclar molt per dins.
Sí, sí. També trobava gent que em deia “superbé, ja veuràs que ho pots acabar compaginant tot”. Però l’altra em xocava, perquè en ple segle XXI m’estaven dient això. Estic la mar de contenta i feliç perquè estic embarassada i he de tenir un nen, i sembla que t’estiguin donant el condol.
D’emprenyadors sempre n’hi ha a tot arreu.
Sí.
Si no ens permetem equivocar-nos, ens tornarem bojos.
Amb la maternitat i amb tot. Tots tenim temps d’equivocar-nos. Ens hem d’equivocar, perquè si no tampoc aprenem ni podem construir-nos cap camí.
I no hi ha cap escola per a pares.
Exacte. Quan em deien: “Ja veuràs que quan siguis mare, les prioritats canvien”. Pensava: “Va, això ho diu tothom”. I és així.
A casa sou músics tu i la teva parella, que canta amb Bonobos.
Crec que no podria estar amb algú que no desitgés que les coses em vagin bé. Si vols fer feliços als altres, com més bé estiguis, millor. M’he sentit recolzada al cent per cent per la meva parella, la seva família, la meva. Tinc molta sensació d’equip. I poder tenir un fill així és superbonic. Hi ha parelles que tenen fills per arreglar-se la vida. Per mi no acaba de ser això. Tenir un fill és una situació límit, de canvi. I si les coses no van bé, fer-ho no sé si és la millor solució.
Què és el que més t’agradaria ensenyar al teu fill?
Que estigui tranquil amb el que faci i decideixi. Que tingui molt respecte cap a les persones, les situacions. Em fa la impressió que avui en dia el respecte s’ha perdut del tot.
Què és el millor que t’han ensenyat els teus pares?
Que si vull alguna cosa, l’he de buscar. I que s’ha de ser molt formiga i treballador i currar-t’ho tot molt per aconseguir el que vols. Per altra banda, som quatre germans i poder estar en una família on sempre hi ha hagut tanta gent és molt bo. Que m’hagin regalat aquest entorn és el que, des de petita, m’ha ensenyat a conviure molt amb els altres.
És una gran experiència tenir tants germans, jo en tinc cinc.
Quan la gent em diu que és filla única penso quina pena. Quan l’Anna Gabriel va dir que si ella tingués fills, li agradaria educar-los en tribu i tothom se la va menjar, vaig pensar que a casa meva és el que hem fet sempre. Tinc la sort que hem viscut en una família en què tots érem una pinya supergran i cohesionada. I ho vivíem tot molt junts. La meva colla de petita eren els meus cosins. Passàvem els estius sencers en una casa, uns cuidaven els fills dels altres. Aquesta és de les coses que m’ha marcat més per ser com soc i per saber com voldria educar el meu fill.
Tenir tants germans t’ensenya a tenir cura dels altres.
Tenir cura fa molta falta.
Una de les coses que més enyores és l’empatia?
Sí, penso que no se’ns vol entendre. Estem en una societat on es prioritza molt el guany personal, l’èxit personal i professional. Tot es basa molt en la competició.
Al mateix Facebook veus qui té més seguidors o concerts.
No sé com es pot viure així. Soc la primera que m’acabo fixant en per què no he tingut tants likes. Però no sé si és el camí o la manera, perquè així crearem petits monstres.
Ens quedem en l’aparença, en l’aparador.
Hi ha una cançó al meu últim disc que es diu L’home llop, volia que tractés el tema de les xarxes socials. Als concerts dic molt que sembla que vulguem viure les vides dels altres, en lloc de la nostra. Potser caldria viure el present i no estar pendent de penjar la foto perquè l’altre n’ha penjat una de més guai. Em crea molta ansietat entrar a Facebook o Instagram i veure que tal persona té molts més concerts que jo. O que l’altre ha viatjat molt més. O que és molt més guapo. Em crea la sensació de pensar que jo no hi arribo.
Però tot això és tan fràgil.
I tu ensenyes el que vols ensenyar. Pots estar supertrist i que la teva vida sigui un desastre. Però sembla que si tens cinc-cents likes i la foto que penges és xula, la teva vida és fantàstica. Estem en un món on les aparences sembla que ho puguin tot. És molt trist.
A vegades penso que un dia estaria bé que al Facebook tots expliquéssim les penes que tenim.
Seria una bona idea. A tots ens passen coses, ningú té la vida perfecta.
Què hem de fer davant d’això?
Hauríem d’aprendre a no comparar-nos tant. Des de molt petita m’he estat comparant amb gent. El meu segon germà (soc la tercera) és pianista i jo anava pel mateix camí abans de dedicar-me a cantar. Sempre feia el que feia ell i si podia, millor. Això t’acaba creant moltes angoixes.
Pot fer més mal que bé.
Musicalment, et compares amb no-sé-qui. Físicament, també. Personalment, igual. He passat molt de temps, i segur que ho segueixo fent, comparant-me. És difícil conviure amb tu mateix si constantment intentes viure una vida que no és teva.
De la comparació neix l’enveja.
L’enveja és el pitjor del món. El que passa és que costa que no n’hi hagi. M’agradaria molt dir que no envejo ningú, però seria mentida. M’encantaria i seria mil vegades més feliç. Però hi és, aquest sentiment.
Crec que tothom el té en algun moment, però el que costa és reconèixer-ho.
És molt difícil aprendre a ser feliços amb el que tenim, però tampoc ens ho posen gaire fàcil. Ens eduquen per ser els millors. He tingut la sort que a casa meva, potser perquè he tret bones notes, mai he tingut la sensació que els meus pares m’apretessin. Soc molt autoexigent i perfeccionista i això és una arma de doble tall.
Com t’ho treballes?
Penso en una frase que deia la meva àvia: “Qui pogués plorar amb els teus ulls”. O jo mateixa em dic: “Però si la teva vida està de conya. Vius en una societat que no és del Tercer Món i, encara que tot estigui enrevessat, no vivim en una guerra. Tinc una feina que m’encanta i la sort que les coses m’estan anant bé. Tinc una família increïble, una parella que em dona molt de suport i un fill magnífic. Llavors, de què he de tenir enveja?”
Ens desperta una part més fosca.
L’enveja em pot arribar a despertar el sentiment de desitjar que potser a alguna persona les coses no li vagin tan bé, perquè a mi em vagin millor. És un sentiment molt lleig.
És lleig però hi és. També s’ha de reconèixer.
No pots dir que desitges mal a algú. Perquè si desitges que a algú li vagin malament les coses, l’únic que aconseguiràs és que t’acabin anant malament a tu.
Al final el que és important és ser honest.
Sí, perquè ara estem parlant i et podria dir que soc fantàstica.
Però el que és maco és poder parlar clar.
Se’ns diu que hem de ser perfectes, però ningú ho és.
Qui ens acaba jutjant més no són els altres, sinó nosaltres mateixos.
Totalment. El meu pare m’ha fotut tantes bronques, relatives, de dir: “Vols valorar-te una mica? El que estàs fent està de conya.” Ser molt autoexigent et porta a tenir més preocupacions de les que tocarien.
Ens toca estimar-nos.
Sí. A tots. Això li deu passar a tothom.
Vas deixar el piano perquè creies que el teu camí era cantar. Has après a apostar per tu.
Quan tocava el piano les coses m’anaven bé, però va arribar un moment que vaig veure la vida del meu germà com a pianista. El veia molt valent, perquè és un món molt difícil i potser no m’apassionava prou per dedicar-m’hi. El que havia volgut sempre era cantar, però soc molt tímida.
No ho hauria dit.
Sí. Amb el temps he après a dissimular-ho. Però abans cantava a casa quan no hi havia ningú i si sentia que obrien la porta pensava: “Merda, m’han descobert!”. Em feia molta vergonya. Semblava que el camí fàcil hagués estat seguir amb el piano. Segurament, hauria acabat en un conservatori donant classes. Admiro molt el meu germà, que està tirant endavant aquest camí, té projectes que li funcionen, i està fent concerts. Va arribar un moment que vaig pensar que per molt tímida que fos, havia de lluitar i anar endavant. I des del moment que vaig fer el canvi de xip, tot m’ha anat millor.
Has estat coherent amb tu mateixa.
Recordo que als meus pares els deia que si estava cada nit cantant en un bar, ja seria feliç. Ara no sé si ho diria, però en aquell moment el que volia era cantar a qualsevol preu, però cantar. Perquè era feliç així. També he tingut la sort d’estar al lloc adequat, en el moment adequat, de conèixer les persones que he conegut.
També has deixat de fer versions per fer cançons teves.
Tinc l’espina que m’encanta cantar cançons d’altra gent. A nivell discogràfic sembla que ven més que facis temes teus. Al principi, va començar per aquí. Tothom em deia que havia de fer un disc. Aleshores treballava amb el Toni Xuclà i el Toti Soler i no tenia un projecte meu que tirés endavant. Em deien que era el meu moment. Vaig acabar l’ESMUC i ho vaig provar. És un camí mig tumultuós, perquè he trobat que em costa molt però m’agrada molt. No soc d’aquelles persones que es posa davant d’un full i el que escriu li surti tot bé i maco. Em costa moltes hores. No sé si em sento cantautora. Ara he escrit perquè he trobat coses per explicar, però no sé si al proper disc faré el mateix o versions. També estic aprenent que està bé fer cas del que et diu la gent, però amb reserves. El més important és fer cas al que creus que has de fer.
Et deuen dir sovint què et funcionaria i què no.
Deu n’hi do. Al principi o ets una mica sensat o et venen la moto d’una manera… Tothom et promet moltes coses a la vida i el noranta-nou per cent són mentida.
Què et prometien?
Que les coses m’anirien molt bé, que estaria a tants llocs i tindria tants concerts superguais. Que després de fer una cosa me’n vindrien deu més. Moltes vegades, acabes un concert i et ve algú i et diu: “Mira, jo porto aquest festival i et vull programar, perquè m’encantes, Gemma, m’encantes”. I després és fum. Ara estic molt tranquil·la amb això, perquè que et diguin coses està bé, t’alimenta l’ego. Però he estat una persona que, per sort o per desgràcia, ni el que és bo m’ha flipat molt ni el que és dolent ha estat traumàtic.
Però a vegades fem més cas als comentaris negatius que als positius.
Si algú em diu: “M’he escoltat el teu disc i està força bé, eh?”, penso: “Força? I què he de fer per arribar al molt?”. M’afecten més les negatives que les positives. Però també penso que és bo no deixar-te endur massa per l’eufòria de quan et diuen coses positives. A vegades em diuen que estan pensant de fer un projecte amb mi. I llavors penso que, quan l’estiguem fent, ja em fliparé. Però abans no val la pena. Perquè la decepció és més grossa.
El Pemi Fortuny deia que “quan t’aplaudeixen cinc mil o deu mil persones, te’n vas a dormir i et pots tornar gilipolles en una setmana”.
Estem en una feina en què busquem l’aplaudiment.
I en part vius d’això.
O a l’altra gent els hauríem d’aplaudir més, perquè hi ha moltes feines que passen desapercebudes i que el que fan és més important que no pas que jo canti. Surts a l’escenari i sembla que siguis la persona més important del món, i no ho ets.
Què t’espanta d’aquest món?
Em sabria molt molt molt de greu perdre’m en tot això i deixar de ser qui soc. Quan fas una cosa en què el 95% de persones t’alaben i et diuen que ets genial, és bastant addictiu.
Què fas perquè no se t’endugui això?
No m’hi aferro. Vaig fent les coses amb calma i penso en el que diuen els pares: que les coses es fan com si fossis una formiga.
A la portada del disc hi ha una foto en què se’t veu a mitges. Ets més de refugiar-te o de mirar cap a enfora?
De refugiar-me. M’estic adonant que tinc molta nostàlgia i que a vegades visc més cap endins i cap enrere que no pas cap al futur. Suposo que també perquè soc una persona molt tímida. M’encanta estar a casa i sola.
És curiós perquè el Lluís Gavaldà, la Ivette Nadal, el Gerard Quintana també han dit que són tímids. Sembla que l’escenari sigui dels tímids.
Potser és que ens guardem tantes coses que necessitem l’escenari per treure-les.
Què et fa por?
Em faria por que arribés un moment en què oblidi qui soc, que no se me’n vagi la flapa una mica. No crec que passi, perquè ho penso i estic alerta. A nivell professional em faria molta por que se m’acabés la feina, perquè no tens cap seguretat que seguiré tenint-ne. I ara, a part de per mi, tinc un nen, i l’he de fer viure.
Ara, l’única seguretat que tens és el nen.
Sí sí. Vull seguir tenint feina pel que suposa i perquè seria molt infeliç si no la pogués fer. Tot i que força vegades dic que estic molt farta d’aquesta inseguretat. Que em posaré a treballar en un forn, perquè m’encantaria provar com és una feina en què quan arribes a casa no t’emportes la maleta.
El faries a Centelles?
Sí.
Però llavors cantaries davant del forn.
Estic acostumada que cada dia és diferent, que és zero rutinari. I això també enganxa molt. Segur que si estigués cada dia al mateix lloc, m’estressaria. Però enyoro una sensació que no he tingut mai, que és la de no tenir deures pendents.
3
1
