Hi haurà un setembre per a tothom

Esbrina el cor que tinc,
esbrina’l tot, de fora endins.
Esbrina el cor que tinc,
no facis tard.

Esbrina, Adrià Puntí

Foto: Jonathan Emmanuel Flores Tarello

Saps que l’enemic és a dins. Que ningú diria que a vegades, al fons del fons, et sents així. Tan poca cosa. És cert que allò que ahir duies no era un vestit, sinó una cuirassa. I et va servir per sortir. Que just al portal vas haver de girar, córrer escales amunt i cuinar a foc ràpid el teu remei d’urgència: la pròpia empenta.

Saps que en moments d’aquests l’amic és a fora. Hi sóc, no cal dir res. Només ser-hi de veritat. Que el món a qui dónes l’esquena és el que t’acaba salvant. Te’n fas companya o amant o. I així, un dimecres, o una nit qualsevol –no cal que sigui important–, en un rampell de complicitat, li confesses que a vegades et sents tan fràgil que et sembla estrany que encara no t’hagis trencat.

Però la cançó diu que hi ha un setembre per a tothom. I el calendari te’l dóna. Digues, què més vols? Ha arribat l’hora de cuinar a foc lent. Que el vestit només sigui un vestit i et serveixi per ballar. Que quan miris endins, al propi mirall, trobis el teu millor aliat: el vell amic amb qui fa vint-i-cinc anys que aprens a pujar i baixar escales.