Helena

Fa dies que,
abocat al balcó,
he perdut el jornal
xerrant amb un pardal
més ensopit que jo.

O mirant com
s’esfulla l’alzinar
olorant romaní.
Com tornen a florir
i es tornen a esfullar.

Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies que m’estic dient demà
i espero,
i espero.

Vivint amb res,
treballant per no res
i un dia com si res
morir-me de no res.
Adeu-siau. Mercès.

Al fons d’un bar
fotent-me un perfumat
per escalfar-me el cor
mentre arriba la mort
a jugar al subhastat.

Fa dies que no sé quants dies fa.
Fa dies que m’estic dient demà, demà.
i espero,
i espero,
i espero.

Abocat al balcó
l’espero.
Despullant l’horitzó
l’espero.
L’espero pel meu goig
i per la meva pena,
pel dia i per la nit,
que torni Helena,
que torni Helena.

I és que quan passa pel meu carrer
fins els geranis li acluquen l’ull.
L’aire es fa tebi amb el seu alè
i les llambordes miren amunt
sa pell morena.

Quan passa Helena.
Quan ella et mira saps que la font
quan ella vol, la dona.
Quan ella plora, saps què és el dol.
Quan ella calla, tot jo tremola.
Quan ella estima, l’amor pren vol.

I entre teulades es gronxa el sol
i els passerells del fil de la llum
miren gelosos com riu i es mou.
Color d’espera llarga i perfum
de lluna plena
la meva Helena.

La meva Helena.
Però.
Fa dies que
l’estar dret em fa mal
el reuma em menja els dits
i ha fugit el darrer pardal.

www.jmserrat.com