Foto: Eva Piquer
Estàs en un moment dolç.
Sí, però això també t’ho podria dir jo a tu. Des de fora sempre tens la sensació que als altres les coses els surten rodades i senzilles, i jo sé les hores que destino a pensar i preparar i analitzar cada pas que faig.
Res és gratis.
Exacte. I els moments dolços caduquen. Jo no vull un moment dolç: vull trobar què he de fer a la vida.
On seràs demà?
Encara no ho sé. La vida m’ha canviat molt en els últims anys, i tinc la sensació interna d’haver tancat una etapa. No sé si seguiré fent música. També tinc ganes de treballar per causes socials, i aquesta part meva encara no ha sortit. Cada cop sóc més jo, o sento més que estic fent el que he de fer. No vull triar entre el músic i l’actor, estic entestat a trencar els límits. He fet bandes sonores de pel·lícules, un espectacle de màgia i música amb l’Antonio Díaz, he fet un vídeo-àlbum del segon disc…
Ets molt bo comunicant el que fas.
L’esforç de fer un disc és tan important com l’esforç d’aconseguir que la gent el rebi tal com vols. Es fan coses precioses que ningú sap que es fan. Jo intento trobar l’equilibri entre crear i comunicar. Quan faig la cançó oblido que l’hauré de vendre, però quan ja la tinc em dic: ara ja no cal ser sensible, ara hem de veure com comuniquem que aquí hi ha una cançó que a nosaltres ens agrada. Es tracta de generar la sensació que allò és nou, especial. Per això On seràs demà? és tan diferent del primer disc. Vam aconseguir que ningú parlés de Jo mai mai.
Encara faràs com el Llach, que es negava a cantar L’estaca…
Jo estimaré i cantaré sempre Jo mai mai, però no la deixaré per al final del concert.
Et fa por emborratxar-te d’èxit?
En absolut. Estic fent les mateixes feines que fa quatre anys. Si fóssim a l’època en què es podia viure dels discos, potser estaria més relaxat. Però si vols que la gent estigui disposada a pagar una entrada per veure’t, no et pots aturar. Això és la jungla: som al moment més dur amb la competència més forta. És impossible apalancar-se en l’èxit, no es poden relaxar ni els Manel. T’apalanques quan tens la certesa que ho pots fer, i ara no la té ningú.
La incertesa és angoixant.
Però hem d’intentar ser feliços en la incertesa. No tenim mai la informació per valorar si el que ens està passant és bo o és dolent.
A la cançó 1979, del disc Jo mai mai, expliques que la teva mare biològica va morir poc després de tenir-te. Com va anar?
Tenia una malaltia, sempre n’oblido el nom, el meu cap l’esborra. Sabia que si quedava embarassada la malaltia es podia agreujar. Va quedar embarassada, va tenir l’opció de decidir i va optar per tirar endavant l’embaràs malgrat els riscos enormes. Em va tenir i semblava que tot havia anat bé, però dues setmanes després del part es va trobar malament i, quan jo tenia uns vint dies, es va morir.
Com i quan ho vas saber?
Fa deu anys em va venir al cap, com un flaix, l’escena de la meva mare (la Maite, la dona del meu pare, mare biològica dels meus tres germans) explicant-me la meva història com si fos un conte. De petit ja m’ho devien anar explicant, però fins als 25 anys no se’m va despertar la necessitat de conèixer la història de la meva mare. I fins llavors no en vaig parlar a fons amb els seus germans i amb els seus pares. Per a ells va ser un alliberament. Sempre havien respectat molt el meu espai: si jo no treia el tema, no me’n parlaven. Fins que se’m va desactivar el fre i vaig entendre qui era la meva mare, què havia fet per mi… Quan vaig fer la cançó 1979 em vaig passar tota una nit plorant i tocant. Potser per això relativitzo tot el que em passa a la vida: si en el moment de néixer ja t’ha passat la cosa més bèstia que et pot passar…
Però tu eres massa petit per tenir-ne memòria.
Parlo de l’inconscient, que potser és el que ens atorga la intel·ligència emocional. Jo tinc incrustat el xip de pair les coses a molta velocitat, i deu ser per això. Quan has paït que la teva mare no hi sigui, ja ho pots pair tot. És cert que no vaig tenir mai una manca conscient de mare, perquè la Maite va ajudar el meu pare a criar-me. La necessitat de recuperar la història de la mare em va sorgir de forma serena, gens traumàtica. Que parli tant de la mort a les meves cançons també deu estar lligat a la mort de la meva mare. M’agrada parlar de la mort: quan l’evidencio, tota la resta de coses es posen a lloc.
Et fa por morir-te?
No, gens. No sabem què hem vingut a fer aquí ni fins quan hem de ser-hi. Tinc acceptat que qui marxa és perquè ja era el moment, havia vingut a fer això.
Vist així, la teva mare havia vingut a tenir-te.
No, però el meu naixement coincidia amb el punt final de la seva vida. Ella era una dona de 25 anys que feia feliç la gent que tenia al voltant. No és casualitat que els bons marxin abans. Mor molta gent jove que acostuma a ser increïble. No descarto que se’ls emportin per fer alguna cosa millor. No sé si crec en Déu, però tinc aquest relaxament de creure que tot passa per algun motiu. Relaxament, no conformisme. Tinc una serenitat molt forta que em fa creure que tot té un sentit i que tot serà per a bé.
T’has plantejat tenir fills?
M’agradaria, però no sé ni quan ni com. Estic en el procés de buscar-me encara a mi.
Projectes la imatge del gendre perfecte. Realment ets així?
Sóc bastant normalet. Puc ser el gendre perfecte si no parlo massa estona de mi durant el dinar de Nadal. És el que dic a la cançó També sóc jo.
“Si mai em veus/ inflant el pit/ parlant de mi /atura’m”.
Això. Cada vegada em cansa més parlar de mi, però a la vegada m’espanta quan m’adono que també hi disfruto.
L’artista té ego per definició.
Però jo sé que sense els tipus d’interès que tinc al voltant, el que faig no seria tan interessant. No em sento amo de la marca Joan Dausà. En sóc el cap visible i prou.
Però abans la marca era Joan Dausà i els Tipus d’Interès, i ara és només Joan Dausà.
Els he tret del nom, perquè l’empresari que porto dintre ha vist que com més clar quedi el missatge més fàcil serà entendre qui és Joan Dausà. L’afegit “i els Tipus d’Interès” despistava. La meva part analítica se’ls va carregar, però la meva part emocional té claríssim que són imprescindibles. Sense l’Àxel, el Martí, el Santos o el Fluren, aquestes cançons no serien les mateixes i no sonarien com sonen. Jo sol no sóc gaire interessant. El més interessant de mi és que crec en el que faig.
Ets llicenciat en administració i direcció d’empreses per la Pompeu Fabra i llicenciat en interpretació per l’Institut del Teatre. Deus ser l’única persona del món que combina dos títols tan oposats, tan aparentment irreconciliables.
Vaig estudiar ADE per indecisió. Sóc molt analista, m’agrada el càlcul mental… i m’encantava jugar al Monopoly. Vaig optar per una cosa pràctica que em pogués servir per a tot.
Com passes d’estudiar ADE a convertir-te en actor i músic?
A l’esplai amb catorze anys ja anava sempre amb la guitarra amunt i avall. A la universitat teníem un grup de música, els Na’Fent. A quart de carrera vaig anar d’Erasmus a Argentina, em vaig apuntar a unes classes de teatre a la universitat, em van dir que ho feia bé. Allà se m’infiltra el cuquet. Torno, acabo la carrera i m’ataca la sensació infantil de voler sortir a la tele. Truco a TV3 i pregunto com ho he de fer per sortir a El cor de la ciutat . M’agafen per fer d’extra: primer pas superat. Torno a trucar a TV3 i dic a la Laia Espot [directora de càsting] que ara vull un paper amb text.
Tens empenta i cara dura a parts iguals.
I innocència, també. Saps allò que diuen que ho va aconseguir perquè no sabia que era impossible? La Laia em diu que no em pot fer el càsting si no tinc formació teatral. Li pregunto on em puc formar, em respon que a l’Institut del Teatre. Penjo i, tot seguit, truco a l’Institut del Teatre: “Quan feu les proves?” Em diuen que al cap de dos mesos, que hi ha una prova teòrica i una pràctica. Més de tres-cents aspirants per a trenta places. Vaig tenir dos mesos per familiaritzar-me amb tot d’autors que no havia llegit mai: Txékhov, Shakespeare, Beckett, Molière, Goldoni… Vaig superar la teòrica, la pràctica em va anar molt bé i hi vaig entrar.
Ja et vam tenir encarrilat.
També va passar que un mestre hindú em va llegir la carta astral, va preveure que viuria de la meva veu i va dir que em veia d’actor en un programa infantil. Com que jo venia del món de l’esplai i havia estat professor de danses i cançons a la Pere Tarrés, em va semblar que això del programa infantil tenia sentit. Total, truco a TV3, demano per la Laia Espot i li dic: “Sóc el Joan, et vaig trucar fa un any. Ara ja estic estudiant a l’Institut del Teatre, i vull que em facis el càsting per al Club Súper 3”. Just coincidia que en aquell moment buscaven el nou Petri, el Krust. Em van fer el càsting i em van donar la feina. A casa no veien clar això del teatre i vaig seguir portant la comptabilitat del despatx del meu pare. No volien que descuidés la part més realista, suposant que sigui més realista l’economia que el teatre. Quan acabo l’Institut del Teatre em surten feines amb el Javier Daulte, amb l’Oriol Broggi, i començo a fer de presentador d’actes. He fet de speaker en convencions d’empresa a Turquia, a Roma… Després em van agafar per ser la veu del Xavi Masdéu d’Arròs covat.
…i has acabat sortint a sèries de TV3, com volies.
Sí. Tot i que m’atabalava que em preguntessin pel carrer si era el Nico de La Riera quan preferia que em reconeguessin per la música.
La vena exhibicionista l’has tinguda sempre?
M’agrada portar la veu cantant, però cada cop dono més valor al contingut que transmeto i menys al fet que sigui jo qui el transmet. Algú ha d’agafar la guitarra i cantar, i ja me n’encarrego jo, però l’objectiu és que tothom canti. Faig cançons perquè algú les escolti i per cantar-les junts. No faria música si no hi hagués públic. Cada vegada em sento més director d’orquestra: puc donar la cara, però si estic d’esquena, no passa res. L’important és que l’orquestra soni.
Ven-te a tu mateix. Per què hauríem de comprar el producte Joan Dausà?
Per les ganes que hi poso, més que per la capacitat. La capacitat surt de les ganes. A mi m’ha sorprès que se’ns tingui en compte dins l’escena musical enmig de grups molt més consolidats, que em foten una pallissa en qüestions tècniques. Però potser hi aporto una altra cosa: l’honestedat, l’entusiasme, les ganes de comunicar, la naturalitat ben entesa. Quan vaig a un concert m’agrada que a l’artista li faci il·lusió que jo hagi vingut. Potser això també és el que s’agraeix de Joan Dausà: faig notar a la gent que vull que cantin amb mi. Quedem tots per cantar.
El dramaturg Guillem Clua em va dir que les persones que es dediquen a omplir escenaris ho fan perquè les estimin.
Jo m’hi dedico sobretot pels moments de connexió. Tinc al cent per cent la mateixa sensació quan de campaments amb l’esplai cantava cançons del Llach o del Serrat o de Sau o de Sopa de Cabra, que al Palau de la Música cantant cançons meves. El millor moment és quan tots estem cantant. Es crea una connexió màgica, i la cançó és l’excusa. Si és meva o no, és anecdòtic.
Tens uns referents musicals (Llach, Serrat) que no són gaire de la teva generació.
Me’ls posaven els meus pares. No escoltaven clàssics del rock, escoltaven cantautors. Llach, Serrat, Raimon, Moustaki, Víctor Manuel… Durant anys em vaig dedicar a fer concerts de piano i veu amb peces de Serrat i Llach. Em van demanar que fes un concert benèfic a Luz de Gas i vaig pensar que podia cantar-hi cançons meves, que ja en començava a tenir. I aquí va néixer tot.
Et van (vam) penjar l’etiqueta de les cançons tristes.
Faig cançons que parlen de la tristesa, però no et deixen trist. A vegades poso en dubte si tinc dret a parlar de coses que no he viscut. Qui sóc jo per encapçalar els cantants de la tristesa quan no m’han passat coses tristes, quan no se m’ha mort ningú a part de la mare que no vaig conèixer…? Però potser tinc la força de parlar-ne precisament perquè no m’han passat.
Segur que vas enamorant gent pel món.
És divertit, perquè jo abans no lligava. Ara lliga el personatge. M’ho miro una mica des de fora: diferencio el Joan Dausà persona del Joan Dausà marca. Tampoc és que siguem diferents: sóc un tio sensible, però no estic tot el dia cantant cançons d’amor. La marca funciona, connecta, enamora. Però el que enamora és el Joan Dausà de l’escenari, no pas el real.
El Joan Dausà marca es diu com tu i se t’assembla molt.
El segon disc estava fet des de l’honestedat, la sinceritat i l’intent de connectar des del fons de mi mateix. Però hi ha una distància inevitable entre el Joan de l’escenari i el de veritat.
El Joan persona s’aprofita del Joan personatge per lligar?
No lligo: fidelitzo.
Caram, el màrqueting en acció.
Però ara que no sembli que sóc un tio fred i especulador que viu del cuento dels sentiments. No és així. Em crec molt tot el que faig. És un màrqueting fet des de l’honestedat i des de la veritat.
Et desvius per agradar als altres?
Em preocupa no agradar. No és tant que un tuit o un comentari positiu em faci feliç com que em descol·loquen les crítiques que trobo injustificades. I mira que ningú m’ha odiat perquè estigui fart de sentir-me, no he sonat molt a ràdios i teles, qui s’hi suma és perquè vol. Però una crítica em pot desmuntar.
I a qui no?
Hi ha gent que ja porta la cuirassa posada.
És una cuirassa de paper de fumar.
Quan vaig fer el vídeo viral de Jo mai mai, teníem tres-cents o quatre-cents “m’agrada” al Youtube i un únic “no m’agrada”. Al grup reien perquè em veien preocupat per aquell “no m’agrada”. Em preguntava: què és el que no li agrada? Per què? Qui necessita entrar en aquest vídeo i fer públic que no li agrada? Com pot algú acusar o críticar algú altre des del desconeixement? Em costa assumir que hi ha gent que s’alimenta d’això. És com acceptar que existeix el mal. Em rebenten les crítiques injustes i em rebenta la injustícia en general.
Com vas encaixar el premi Gaudí?
Em vaig emocionar molt, va ser molt bonic. Mai havia estat tan nerviós com durant els trenta segons previs. Vaig tenir una sensació de reconeixement. T’ho has fet tot tu, fa dos anys que piques pedra, has llogat l’Apolo, has llogat el Palau… i de cop la gent de la professió et diu que el que fas està bé. Hosti, doncs gràcies. A sobre, el Gaudí ha tingut conseqüències pràctiques: la gent comença a prendre’s seriosament la meva proposta. Ja no sóc el d’Arròs covat que ha volgut treure un disc.
Escrius altres textos, a part de les lletres de les cançons?
No. Les cançons del segon disc les vaig escriure de manera pragmàtica, quan em van fer falta. El primer disc és una suma de cançons sorgides de la necessitat d’expressar-me, en canvi les cançons del segon disc sorgeixen per ofici. No vol dir que siguin més fredes, al revés, són més meves. Però surten perquè volia fer el disc, com qui estudia perquè l’endemà té un examen. La meitat de cançons del disc les vaig fer en tres setmanes, després del concert del Palau.
Tenies un avi poeta, oi?
Sí, Narcís Dausà i Dausà. Li havien editat llibres, en tinc alguns al menjador. Són poemes difícils de musicar, però potser algun dia n’acabo fent alguna cosa.
Com creus que es materialitzarà la teva inquietud social?
No ho sé. Tinc la sensació que ara estic consolidant un personatge que després podrà contribuir a determinades causes. Sempre he tingut el cuquet social, fa anys vaig intentar fer un partit polític al poble de Sant Feliu. Els meus dos grans referents són el Serrat i el Llach. De moment estic explotant el meu Serrat, però per aquí al darrere hi ha un Llach amb ganes d’aportar alguna cosa més al món.
5
0
