Hi ha vegades en què la ràbia et transporta a un estrany estat de clarividència, de serenor. Són moments en què veus, de cop i volta i en un estat d’absoluta excepció, les coses tal i com són. És aleshores quan et sobrevé una temprança absoluta, una racionalitat que t’espanta, de tan gèlida. I no hi ha qui et faci callar.

Imagino en Leonard Cohen en l’estat anterior, un hivern novaiorquès, a les quatre del matí, mentre una dona dorm al seu llit. Imagino que encara és la tal Jane, perquè no tinc remei i vull pensar que, malgrat tot, la cosa va funcionar durant un temps, però si la realitat s’imposa, podria ser qualsevol de les seves Sisters of Mercy. S’asseu a la taula, pren un paper i comença a escriure una de les cartes més devastadores que he sentit mai, dirigida, a mode baudelairià “al seu germà, al seu assassí”.

Comença neutra, parlant del temps, de la vida, de coses banals. Agafa impuls, mostrant cert interès de cortesia, per engaltar-li la primera a la cara: Espero que encara conservis alguna mena de record. I arriba la Jane, en plena tornada, amb un floc de cabells, com a penyora d’amor, com a prova del delicte i com a reconeixement del pecat. No puc pensar en una imatge més trista.

No hi ha pitjor venjança que fer saber a qui t’ha traït tot el mal que ha causat. Explicar-l’hi detalladament, amb imatges que es perllonguen en el temps. Recordar-li el que vas sentir la darrera vegada que us vau creuar. Que el seu abric blau estava vell i trencat, com ell, i que la teva dona s’ha despertat i li envia records. Perdonar-lo, al final. Diuen que no hi ha res que destrossi més el teu enemic.

Diu Cohen a les notes que ell mateix va escriure a The Best of Leonard Cohen, del 1975, que el Famous Blue Raincoat en qüestió va existir realment i que va ser ell mateix qui va comprar-lo, cosir-li el trau de l’espatlla (…was torn at the shoulder) i dur-lo durant molts anys, fins que algú li va robar. Si això fos cert, la dimensió de la cançó seria, si és possible, encara més interessant i enrevessada i funcionaria com a autoinculpació. Una hipòtesi tan malaltissa com atractiva: L Cohen signa una carta que va dirigida possiblement al mateix Leonard Cohen, un mea culpa per la seva tendència, reconeguda (womanizer, se’n diu en anglès) de seduir tot tipus de dones, dels dos homes que viuen en ell: l’home que s’enamora i el que (es) traeix. I quan la Jane torna, ja no és la dona ni d’un ni de l’altre.

Quan escolto Famous Blue Raincoat, dues tendències, com dos Leonards, conviuen en mi: la literal, amb tota la malenconia del desembre i la matinada i la figurada, amb la truculència del moment en què inevitablement has d’enfrontar-te a tu mateix. Les dues m’agraden, depèn del moment i de la dosi de realitat que estigui disposada a assumir.

Però sempre, sigui quin sigui el meu estat, acabo confluint al mateix vèrtex: la rancúnia, com les restes de beguda en un got, a les quals no pots arribar encara que vulguis, fa pòsit. I el perdó, vagi en la direcció que vagi i malgrat la seva fama de virtut noble i pura, no existeix mai de manera completa: ni de Leonard a Jane, ni de Leonard a Brother, ni de Jane a Brother.

Ni tan sols de Leonard a Leonard.


Cançó: Famous Blue Raincoat
Autor: Leonard Cohen
Disc: Songs of Love and Hate
Diu Cohen que el ‘Famous Blue Raincoat’ en qüestió va existir realment. Foto: leonardcohen.com

It’s four in the morning, the end of December
I’m writing you now just to see if you’re better
New York is cold, but I like where I’m living
There’s music on Clinton Street all through the evening.

I hear that you’re building your little house deep in the desert
You’re living for nothing now, I hope you’re keeping some kind of record.

Yes, and Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear
Did you ever go clear?

Ah, the last time we saw you you looked so much older
Your famous blue raincoat was torn at the shoulder
You’d been to the station to meet every train
And you came home without Lili Marlene

And you treated my woman to a flake of your life
And when she came back she was nobody’s wife.

Well I see you there with the rose in your teeth
One more thin gypsy thief
Well I see Jane’s awake

She sends her regards.
And what can I tell you my brother, my killer
What can I possibly say?
I guess that I miss you, I guess I forgive you
I’m glad you stood in my way.

If you ever come by here, for Jane or for me
Well your enemy is sleeping, and his woman is free.

Yes, and thanks, for the trouble you took from her eyes
I thought it was there for good so I never tried.

And Jane came by with a lock of your hair
She said that you gave it to her
That night that you planned to go clear

Sincerely L Cohen

@mrspremisse

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a juny 01, 2014 | 16:40
    Anònim juny 01, 2014 | 16:40
    Buf... brutal! No coneixia la cançó i m'ha encantat!
  2. Icona del comentari de: One more no-so-thin gipsy thief a setembre 21, 2014 | 11:18
    One more no-so-thin gipsy thief setembre 21, 2014 | 11:18
    És meravellós el que succeeix amb les obres d'art extraordinàries. Quan ja creies conèixer-les fins als racons més amagats, el seu reflex en un altres ulls et descobreix aspectes dels que no eres conscient fins aquell moment. "The famous blue raincoat" és gairebé la meva cançó. L'he escoltada i sentida infinites vegades. Cap altra em commou més. Malgrat això, he trobat alguna faceta nova reflectida en la mirada que li dirigeix aquest article. Jo m'havia quedat en el "mea culpa". Per mi era únicament un acte d'expiació, una penitència refinadíssima, exquisida. Una penitència i una absolució ("Si algun dia tornes, per ella o per mi, el teu enemic dorm i la seva dona és lliure"), una intel·ligentíssima manera de confessar, ser jutjat i condemnat/perdonat (efectivament, el perdó pot ser la pitjor condemna). Confessió, perdó benvolent, fins i tot agraïment, però tot en una atmosfera d'inevitabilitat. D'inevitabilitat tràgica: probablement Jane seria més feliç al costat del "lladre gitano" amb "una rosa entre els dents" (com els pirates es llançaven al pillatge amb el punyal a la boca), que li ha sabut treure aquella taca de preocupació en la mirada que semblava ser consubstancial a ella. Però els aventurers no es casen. La passió és efímera. La fidelitat és trista i mediocre. Només et queda una dona amb mirada desassossegada i la música durant tota la tarda (com a "Chelsea hotel n.5": "Som lletjos però tenim la música"). Perdó per estendre'm tant, però ja sabeu, estant tocant la meva cançó. Continuo i acabo. Allò que m'ha descobert l'article és la possibilitat de veure-hi un ajust de comptes de L. Cohen amb ell mateix. M'admira no haver-ho vist abans. Per mi estava clar que l'aventurer de la famosa gavardina blava era el propi cantant, i pensava que el fet d'escriure's la carta i signar-la era només un acte de contrició. Però ara veig que és més que això. Signa perquè és ell mateix (no podia ser més clar!). El més extraordinari és que veient-ho així no es perd cap dels matisos que he assenyalat abans. Només s'afegeix un nou nivell de conflicte i de tragèdia. No és només "el món" qui no pot conciliar (simplificant) passió i fidelitat. És el propi L. Cohen. De Leonard a Leonard. No és un conflicte entre dos homes-arquetip, el lladre apassionat i el marit lleial, en el marc d'un món absurd. És un conflicte entre l'home-arquetip i ell mateix, en el marc d'un món absurd. En l'interior d'un home absurd. Bé, per sort ens queda la música. I alguns matins de diumenge, quan et regalen un article com aquest. Gràcies.
  3. Icona del comentari de: Anònim a setembre 21, 2014 | 15:47
    Anònim setembre 21, 2014 | 15:47
    Avui entenc el seu signficat quant a la lletra. Però per a mi en té un altre, és el significat del context en el moment en què escoltava la cançó i que, avui, he pogut evocar de forma melancòlica gràcies al meu antic amor. Gran Leonard, gràcies.
  4. Icona del comentari de: Míriam Cano a setembre 21, 2014 | 23:26
    Míriam Cano setembre 21, 2014 | 23:26
    Gràcies per les teves paraules, que són gairebé un article en ell mateix! Que bé, connectar a través d'aquesrtes coses! Una abraçada, M.

Respon a Míriam Cano Cancel·la les respostes

Comparteix

Icona de pantalla completa