Foto: Jordi Borràs
T’he de confessar que no vaig seguir gaire el rock català…
Ara m’has destrossat per dintre.
…però «L’àrea petita» m’encanta.
Ho acabes d’arreglar una mica.
Sóc de cantautors. Vaig heretar els gustos musicals dels meus pares. A vosaltres també us segueixen diverses generacions.
Tenim un públic molt diferent al de qualsevol altre grup, molt esglaonat, i els graons estan comunicats entre ells: vénen a veure’ns pares i fills, però no n’hi ha un que arrossegui l’altre. Probablement el gran ha encomanat el petit, però tots dos s’ho passen bé, cap dels dos fa un sacrifici. N’hi ha que ens segueixen des del principi amb el boom del rock català, n’hi ha que s’hi van apuntar amb el Jo vull ser rei i Pantalons curts, hi ha un gruix molt gran de públic que va arribar amb el Bon dia, la nostra cançó que ha tingut més ressò…
Sempre heu buscat un públic ampli.
Des del principi he tingut una vocació massiva, antielitista. Odio l’elitisme en la cultura en general i en la música en particular: arribar només a quatre persones no és un valor afegit. Sempre m’ha agradat la música que ajunta qualitat i accessibilitat. El súmmum de l’ambició d’un artista és voler arribar a tothom. Més ambiciós que això, què hi ha?
Amb aquesta filosofia, us deveu haver guanyat el rebuig dels sectors més elitistes.
I tant. Teníem tots els números per ser rebutjats per l’elit cultural. Començant pel nom desafortunat, continuant per la nostra ideologia política…
Però ara l’independentisme s’ha fet mainstream.
Sí, i ara que s’ha fet mainstream és quan nosaltres ja no el fem servir. Ens hem desideologitzat just quan ens aniria millor. I acabant per la nostra poca perícia musical, que va fer que al principi rebéssim patacades amb tota la raó del món. Teníem molta voluntat i molta barra, però al darrere hi havia una gran mancança de domini instrumental.
Musicalment, heu crescut molt.
Sí, però perquè créixer era molt fàcil, venint d’on veníem.
I el públic ha crescut amb vosaltres.
Molta gent s’ha fet gran al nostre costat i ens té una estimació especial, més enllà de la música. Moltes vegades un grup t’agrada sobretot pel moment en què t’agafa. Si t’agafa en un moment important de la teva vida, l’arrossegues per sempre més. Les nostres lletres i la nostra música també han anat creixent amb el nostre públic. Seria cutre intentar pretendre que encara tenim vint anys i continuar fent lletres sense matisos, de blanc i negre. Hi ha lletres meves que em fan una mica de vergonya aliena.
Als vint anys tots ho teníem tot molt clar.
I si de jove tens un micròfon a l’abast, la temptació d’alliçonar és encara més gran. A mi els cantants que alliçonen entre cançó i cançó em fan molta angúnia. Una cosa és opinar i mullar-te, una altra és alliçonar. Hi ha un subgènere de cançons que m’horroritza: les que diuen al públic què ha de fer: “Hem de seguir…”, “Tots podem…”. Aquestes primeres persones del plural les trobo nefastes. Prefereixo compartir els dubtes que no pas donar les solucions.
Però si tens un altaveu, tens certa responsabilitat de mullar-te socialment.
Tens l’opció i l’obligació moral d’implicar-te en l’època en què vius, però com a complement de la teva feina d’artista. Jo d’entrada sóc un músic, un artista, i a més a més tinc una ideologia. Però aquesta ideologia no forma part de la meva vida 24 hores al dia. Hi ha estones que penses en el procés sobiranista i hi ha estones que penses en el cul de la cambrera. Els artistes que són militants a totes les cançons no me’ls crec. Tampoc em crec els tios que només parlen d’amor.
La immensa majoria de cançons que es fan i es desfan són cançons d’amor.
Perquè “cançó d’amor” és un concepte molt obert. Diem cançó d’amor de les cançons d’enyor, d’odi, de desig (correspost o no), de desamor… Hi ha més cançons de desamor que d’amor. Quan estàs enamorat no et ve de gust fer cançons, el que vols és estar amb la dona que t’estimes. Quan aquesta dona et deixa, llavors sí que agafes la guitarra i faries quaranta cançons.
La tristesa és inspiradora.
No és que sigui inspiradora, és que quan estàs fotut necessites agafar-te a una vàlvula per trobar-te millor. En canvi, quan estàs enamorat no et cal res més.
Deleguem l’educació sentimental a les cançons.
No sabem gestionar les emocions, gens ni mica. El perill d’aprendre’n a través de l’art i de les cançons és que podem quedar-nos amb una visió edulcorada que no es correspon amb la realitat. Fer una cançó d’amor dolenta, enllaçant quatre clixés, és la cosa més fàcil del món. Però també fan falta cançons que expliquin les coses com són. No tot és bonic i tendre, hi ha realitats molt dures.
Parles dels artistes en primera persona. Quina part és art i quina és ofici?
L’ofici t’ajuda a superar l’horror vacui que tens sempre abans de començar un disc.
[Ens vénen a demanar què volem per dinar. Som a la cafeteria de la llibreria Laie. En Lluís es decanta per verdures i hamburguesa. Li ha costat decidir-se.]
Tinc una espècie de fòbia a prendre decisions. Admiro molt la gent que té criteri, que ho té tot clar. A part, tinc una sensació un pèl hippy: quan no decideixo, a vegades la vida acaba decidint per mi. I això està de puta mare, perquè la vida en sap més que jo.
En trenta anys, de decisions n’has hagut de prendre moltes.
Sí, i les he pres. Però no tinc mai –en res– la seguretat que estic prenent la decisió correcta. Sempre penso que qualsevol persona que m’argumenta una cosa té part de raó. Per exemple, faig una cançó amb veu i guitarra acústica. Se suposa que en tinc clar l’arranjament, però la majoria de vegades no acaba sent gens el que jo volia. Arribo al local amb la meva idea per a la cançó i me la giren com un mitjó. Quan em proposen un arranjament, no sé mai què dir. Potser dic que no m’agrada gens però, com que em coneixen, me la fan escoltar tres vegades, i a la tercera ja m’agrada. Juguen amb la meva manca de criteri. Una cançó pot ser lenta, ràpida, més o menys orquestrada… Com saps quina és la versió bona? No existeix, tries un camí com n’hauries pogut triar un altre.
Cada cop costa més viure de la música. Vosaltres us manteniu al peu del canó.
Però no vivim de la música, cap dels tres. Jo potser sóc el que més s’hi acosta. I en Joan també, però perquè toca en tres grups més. A part de la música, escric (no dóna per gaire però m’encanta, potser més que fer cançons: si no fos tan dropo, escriuria més) i faig ràdio. A iCat FM faig el programa que m’agrada fer i m’ho passo molt bé. Entre les tres coses, vaig tirant.
Els músics almenys teniu els concerts…
Però els escriptors encara veneu llibres. Els músics no venem cap disc. I el 90 per cent de la contractació ve dels Ajuntaments, que ara estan escurats. Si abans te’n donaven cinc, ara te’n donen un.
Com és el procés de fer una cançó?
Sempre començo pel que em costa més: la música. Quan ja tinc la melodia feta en una mena d’esperanto cutre o italià fals o castellà, em poso a fer la lletra, que és la part més divertida.
La música et dicta el to de la lletra?
No necessàriament. M’agrada molt que la lletra sigui contraposada a la música, perquè el contrast és molt xulo. Cançons musicalment molt toves amb lletres estripades, i al revés. Són com caramels amb un cor àcid. Per fer la lletra estic condicionat per la melodia, i he de fer un exercici de síntesi brutal. He de podar, podar, podar.
I un cop podada, la portes al grup.
A vegades la millor manera de fer una cançó és agafar-ne una que t’agrada i jugar-hi, canviar-ne algun acord. Arribo al local avergonyidíssim perquè em diran que això és dels Beatles o d’Elvis Costello, la toco i em diuen que els recorda molt Leonard Cohen. Com que ells no tenen la meva referència, no la fan com jo vull i gràcies a això surt una cançó nova, ningú pot veure d’on l’he afusellat.
Si de música no hi entens, per què vas muntar un grup?
Perquè als quatre anys ja demanava als pares que em posessin els Sírex i els Beatles. La meva obsessió tota la vida ha sigut escoltar cançons. Pels aniversaris sempre em regalaven discos, tot el que tenia m’ho gastava en discos. Al poble tenia una colla d’amics que érem amics perquè érem els únics que escoltàvem discos de forma compulsiva. Llavors no hi havia tants estímuls i la música era una religió, agafaves els discos i te’ls memoritzaves. Només et podies comprar un disc cada sis mesos. Si la cagaves i el disc era un xurro, aconseguies que t’agradés a base d’escoltar-lo mil vegades. Sóc músic perquè m’he passat la vida escoltant música i tinc moltes melodies al cap. Faig cançons que són bocinets de diverses cançons que he sentit. Però tinc molt bon criteri i copio dels bons.
Encara te’n demanaran drets.
El plagi és un concepte mercantilista que parla de copyrights i de diners, però la música s’ha plagiat tota la vida. En la música folk era un costum habitual agafar una música i ficar-li una lletra nova. I ningú et deia res, perquè aquella cançó l’havien copiat al seu torn d’una pagesa de Wisconsin, i la pagesa de Wisconsin l’havia sentit d’un negre d’Alabama. La música és un bé comú, n’agafes el que t’agrada i ho modifiques. La casa del sol naixent ningú sap qui l’ha fet. No hem de ser tan presumptuosos de pensar que el que creem ve del no-res, segur que ve d’una cançó que vas sentir fa tres anys i no te’n recordes. No podem ser originals sempre. Quan dues cançons o dos articles són exactes entre ells és perquè qui l’ha copiat no era conscient que estava copiant. Si no, ja s’hauria encarregat de fer que no es notés.
Et fa por repetir-te?
Cada cançó que faig és una cançó menys que puc fer. El primer disc va ser la llibertat absoluta, però cada vegada estic més acotat per no plagiar-me a mi mateix.
Pots plagiar dels altres, però no de tu.
Tornar a fer un Bon dia seria l’error dels errors. A més, la tendència natural a l’autoplagi ja hi és sempre. Tots tenim uns tics, un estil propi. Tu t’has de proposar fer un disc revolucionari, que no s’assembli gens als anteriors. I així, com que tot es filtra a través de la pròpia mediocritat, acabes fent un disc que sona molt a tu però que és una miiica diferent.
L’Espinàs parla de la fatalitat de l’escriptor: estem condemnats a tenir l’estil que tenim.
És això. Si Don DeLillo o Updike volguessin escriure d’una altra manera, tampoc els sortiria. Quan feia l’últim disc vaig intentar fer lletres més abstractes i distanciar-me de les típiques cançons Pets. Quan vam acabar-lo, n’hi havia una que era massa Pets. En Raül em deia “amb aquesta no hi ha hagut manera”. I després ha sigut la cançó que més ha agradat del disc: Blue Tack.
A mi m’agrada molt.
I a mi, i a tothom, és la més xula. Em vull allunyar del meu estil i la cançó més rodona és la que s’assembla més al meu estil. Però en aquell moment era “la cançó Pets”. I ara penso que potser hauria hagut de fer més cançons Pets.
Dius que ets tímid, i m’ho crec perquè et conec, però és curiós que un tímid es faci líder d’un grup.
És una contradicció contínua, i potser d’aquí vénen els sotracs. Sóc un personatge públic que treballa de cara a la gent i a la vida quotidiana sóc solitari, poc social i ple de neures.
Però ningú et mana fer-te líder d’un grup.
Si ho portes bé, és una vàlvula d’escapament com qui surt a córrer o a fer kickboxing o es passa una nit ballant en una discoteca.
El de l’escenari ets tu o és un personatge?
El de l’escenari sóc jo, però feliç. Això m’ho diu mon pare, una mica de broma: “A l’escenari no et reconec, perquè ets tu però feliç”. És un jo que només existeix a l’escenari. Allà dalt és fàcil ser feliç perquè tens un públic al davant que et venera i perquè hi ha un guió establert. La tranquil·litat de saber què ve després em proporciona una relaxació que no tinc a la vida real. A part, els cantants podem ser tímids, però som egòlatres. La droga de la gent omple molt i t’enganxa del tot. Si comparo totes les drogues que he provat amb això, no hi ha color. Sentir-se estimat en temps real ho poden fer molt pocs artistes. Imagina’t un escriptor que veu un lector llegint el seu llibre i rient i emocionant-se. És acollonant. A nosaltres ens passa això: veiem la gent que plora i riu i salta.
Algú em va dir que l’artista té molt ego i poca autoestima.
Està ben vist. L’ego és molt difícil d’assumir, perquè és una cosa lletja. Ningú és envejós i ningú és egòlatra, però sense ego, a sant de què puges a l’escenari a ensenyar una cosa que has fet tu? Digues-li ego o vanitat. Tots volem que ens estimin, per això triomfa tant el Facebook. El Facebook és l’eina a través de la qual la gent et diu que t’estima, que és amiga teva i que li agrada el que dius. I si algú està en contra teva o és un capullo, el treus dels teus amics i ja està.
Al Twitter, en canvi, la gent insulta.
El Twitter és molt cruel i no m’agrada. Potser el món es divideix entre la gent que li agrada el Twitter –gent que li va la marxa i busca la confrontació– i els que preferim el Facebook perquè volem que ens estimin. A mi qualsevol crítica, i mira que en rebem, m’afecta molt més del que m’hauria d’afectar a aquestes alçades, m’ho passo fatal.
Amb els anys no has après a immunitzar-te’n?
Al contrari. Tinc una vulnerabilitat excessiva davant la vida en general. Crec que em falta una crosta.
Ser un personatge públic sense crosta protectora deu ser complicat en un món en què tothom es creu amb dret d’opinar sobre els altres.
De fet, l’única manera de portar bé aquest tema és no llegir el que diuen de tu. Si ho llegeixes, t’afectarà encara que facis veure que no. Has de tenir la lucidesa de no entrar-hi, així t’estalvies una enrabiada o un disgust. Hi ha gent que té com a diversió diària fer de troll. De trollejar aquesta gent en sap molt, hi té molta experiència. Si et poses al seu nivell sempre guanyaran ells, perquè ells són els professionals i tu ets l’amateur. Per tant, ignora’ls.
De tota manera, aquesta crosta que no tens li falta a molta gent.
N’hi ha que sí que la tenen, eh? Jo tinc trencada la cuirassa que hauria de portar per viure en un món tan materialista i buit i cruel i sòrdid. També m’emocionen molt les coses bones.
A mi em diuen que visc massa intensament, que m’ho prenc tot massa a pit.
Potser prendre distància sobre les coses és la clau per ser moderadament feliç tota l’estona. Les persones com tu i com jo quan estem fatal estem molt fatal, però quan estem bé estem molt bé. Miro el paisatge quan vinc en tren a Barcelona, amb aquell mar, i em fotria a plorar del subidón. Però em barallo amb el Joan Reig per una tonteria i estic tres dies deprimit a casa, fet pols. Sóc una persona adulta, no puc anar així pel món. El meu terapeuta em va preguntar “Tu què vols ser?” i li vaig dir: “Vull ser normal, vull anar a sopar amb més de sis persones i no angoixar-me, vull deixar de tenir suor freda quan una persona m’atura pel carrer, vull deixar de mirar a terra quan algú em parla”. Em va dir que ho podíem aconseguir, però aleshores ja no seria jo: “Planteja’t si vols ser normal o si vols ser tu”.
Vau suspendre l’inici de la gira de L’àrea petita per una crisi d’estrès.
Quan tens un sotrac t’adones de la quantitat de gent que té baixades anímiques i de l’estigma que arrosseguen. Des de la discogràfica em van preguntar “què diem, una hèrnia discal?” i em va semblar que si el que tenia era un baixon anímic no me n’havia d’amagar, no deixa de ser una grip emocional. Va venir donada per la meva manera de ser: sóc obsessiu i perfeccionista i m’amoïno per tot, i per altra banda ho he de controlar tot. Quan faig un disc entro en un estat d’ansietat màxima perquè estic patint per la portada, per les lletres, pel grafisme, pel so de la guitarra, per la samarreta… No dormo, no menjo i quan acabo el disc estic fet una piltrafa. I aquesta vegada vaig petar. Estava esgotat, sense forces. Ja sóc dèbil de per si, tinc una debilitat congènita, i va arribar un dia que no em podia ni llevar. Tinc tendència al pànic preescènic, una modalitat nova que he patentat. Un cop surto a l’escenari sóc feliç, però abans ho passo molt malament.
Et passa sempre, això?
Des del primer concert d’Els Pets fins a l’últim. En aquest cas empalmava el disc amb la gira i el cos va dir prou. Jo necessitava estar tranquil, però com que la notícia va sortir al Telenotícies tothom em preguntava com em trobava
Tocar fons serveix per veure qui t’ajuda a tornar a surar.
I tant. La resposta de la gent va ser brutal, i vaig reafirmar que tinc molta sort amb la família que tinc. Em va servir per aprendre a prioritzar, tot i que això queda molt bonic dir-ho i al cap de quinze dies tornes a preocupar-te per les xorrades de sempre. En el fons, com em diu la meva dona, Els Pets no deixa de ser un grup de música. És la meva il·lusió i la meva passió, però no cal que m’hi deixi la salut.
La gràcia, suposo, és fer-ho com si t’hi anés la vida i alhora saber que no cal que t’ho prenguis tan seriosament.
No cal fer les coses d’esma, però l’obsessió adolescent de creure que tot és de vida o mort tampoc és bona. Això se suposa que amb el temps ho has d’aprendre a relativitzar. Si aquesta cançó t’ha sortit com un xurro no passa res, demà tornarà a sortir el sol, tornarem a sentir a la ràdio els tertulians que saben de tot. No suporto la gent que sap de tot, jo vull gent que dubti. Entre els dubtes de tots potser farem una certesa.
I serà una certesa provisional: tard o d’hora et trobes fent o defensant coses que pensaves que no faries ni defensaries mai.
Ens ha passat a tots. La clau de la maduresa és que no t’avergonyeixi, sinó que et faci gràcia: “Mira, no vaig tan malament, estic fent coses que vaig dir que no faria mai”. Fa vint anys creia que havia de ser de cartó pedra tota la vida, unívoc, amb un mateix pensament fins al final. En canvi ara dic a mon fill les coses que em feia ràbia que em digués mon pare, però m’ho prenc rient. Contradir-se és divertit, i si ho admets ets molt més feliç.
És curiós que encara no hagués sortit ton fill a la conversa.
He explotat tant el meu fill que la gent em diu “què tal la canalla?”, i jo he d’aclarir que només en tinc un.
En què t’ha canviat?
Tenir un fill és com quan passes de pensar-te que la Terra és el centre de l’univers a saber que només és un planeta, i que el centre és un altre. Per a una persona que es dedica a la creació, un fill és una bona injecció per abaixar-te la febre de la vanitat i l’egolatria. I és una experiència fascinant. El meu fill em cau molt bé, amb ell ric molt, trobo que és un tio molt interessant. Des de ben petit hem passat moltes estones junts i tenim un vincle molt intens, a vegades massa. Com que tinc la mala consciència de no haver-li donat germans, he agafat el rol de germà gran. Sóc el seu company de jocs. Fem batalles de pets a la banyera, lluites de coixins… Com que sóc una barreja de iaio i nen petit, m’ho passo molt bé. Però quan m’he de posar seriós i fer de pare, tinc molt poca credibilitat.
Ets canaller?
M’agrada molt jugar amb el meu fill. La gent es pensa que m’agraden els nens, però no: m’agrada el meu. M’agrada veure com fotocopia les maneres de ser dels seus pares. A vegades l’he de renyar per una cosa que acaba de fer i que jo també faig.
En què se t’assembla?
En la manera de moure’s, per exemple. També té aquest punt femení meu. Però els ulls i el caràcter són d’ella.
Tu tens un punt femení?
Sí, molta gent es pensa que sóc gai.
De quina mena de família véns?
Els meus avis eren pagesos, un d’ells va passar de pagès a forner. El meu pare de petit feia de forner. Mon pare i ma mare són no-hereus, això marca molt. Van haver de buscar-se la vida tots dos. Es van casar, es van exiliar a Navarra, van tornar aquí i les van passar bastant magres, i després van muntar una botiga de roba a Tarragona. En aquella època n’hi havia poques i els va anar molt bé. Van arribar a tenir dues botigues, les van heretar les meves germanes i les van haver de deixar córrer al cap de poc.
Et veig prou reconciliat amb tu mateix.
Amb els anys aprens que, facis el que facis, hi ha gent que no t’estimarà mai. I entens que has de fer el que t’agrada. Si t’agrada a tu, podràs defensar-ho; i si pots defensar-ho, hi haurà gent que s’ho creurà i li agradarà. Si vols agradar a tothom, acabes no agradant-te a tu.
L’Aina Clotet em va dir: “La por de no agradar et fa perdre llibertat”.
Si fas les coses per compromís, malament. Quan un grup està prefabricat es nota molt. M’atreuen les cançons, les pel·lícules i els llibres en què veig la implicació emocional de la persona que els fa, que tenen ànima. La gràcia dels llibres del Karl Ove Knausgard és que són brutalment honestos. Admiro molt la gent honesta que explica com si res que odia la cosina o que es masturba a les nits. Jo quan faig una lletra sovint m’autocensuro. És trist: tinc 52 anys, però penso en mon pare i ma mare i hi ha coses que no puc explicar en una cançó.
Foto: Jordi Borràs
2
0
