Menuda

Pensa en mi, menuda, pensa en mi,
quan les bruixes t’esgarrapin de matí.
No et faré més tebi el fred
ni més dolç el cafè amb llet,
però pensa en mi, menuda, pensa en mi.

Pensa en mi quan no t’arribi el sou
o quan t’arrambin en el metro a quarts de nou.
I porta’m brodat a la teva brusa,
o pintat en el teu somriure vermell.
Gronxa’m de les teves arracades.
Volta’m amb els teus anells.

Deixa’m venir amb tu, deixa’m venir.
Deixa’m anar on vas, deixa-m’hi anar.
Menuda, entre goig i pena,
abraçat contra el poema
que llegeixes d’amagat.

Badallarà mandrosa la ciutat,
quan marquis l’hora i obris les finestres del despatx,
i t’espolsis els ocells que fan niu dels teus cabells,

Et diu al cor que l’ocell engabiat mor.
Ells em duen a les plomes somnis i batecs
quan colpegen els meus vidres els seus becs.
I em conten la història blanca i menuda
que entre quatre parets es marceix.
Piulen que es mor la primavera
quan no pot anar a passeig.

Deixa’m venir amb tu, deixa’m venir.
Deixa’m anar on vas, deixa-m’hi anar.
Menuda, i encén la cara.
Pensa que tenim encara
el camí dels teus ocells
per volar-lo tu i jo amb ells.