Com un meteorit lluminós
creuo el cel, desbocada.
Capa a capa va cremant
tota la meva cuirassa.
Com ganivets esmolats,
com la més àgil espasa,
capa a capa va cremant
tota la meva cuirassa.
Al cel soc estela de llum,
espant metàl·lic que fulgura.
Cada vegada més avall, ai,
i no sé com demanar ajuda!
Ara tan tova i abans tan dura,
perdo la meva armadura
i l’abraço tan fort com puc
com si fos la teva cintura.
Peça a peça, pètals vençuts,
un per cada veritat absoluta,
un per cada certesa total,
cap que freni la clara caiguda.
Cada capa de l’atmosfera
em va deixant més i més nua
i potser vaig més lleugera
però la pena és tan severa…
Cada capa de l’atmosfera
em va deixant més i més nua,
i potser vaig més lleugera,
però la pena és tan severa
que l’arrossego com una cua.
Busco una ombra d’esperança,
vull un canvi de partitura,
vull cantar una aliança,
vull canviar la llei futura.
Ara tan tendra
i abans tan dura,
perdo la meva armadura
i l’abraço tan fort com puc
com si fos la teva cintura.
