A la meva tieta, Núria Feliu

Escoltem l'«Anirem tots cap al cel» en la versió original i reinterpretada per Mireia Feliu

Arxivat a: Núria Feliu, El piano



“De la tieta recordo els dimecres de berenars a la granja i les pel·lícules de després: germanes i cosins vam empassar-nos entusiasmats tots els Rocky del moment mentre menjàvem un plat de nata amb ensaïmades. Els discs de vinil sonant a casa, les portades de cadascun d’ells, les seves cançons apreses de memòria i cantades al menjador amb el pare. L’emoció de sentir-me especial quan en els seus concerts es dirigia a mi cantant: “i tu, una nena abans, com te n’has fet de gran”. Per això m’agrada dir que no és la tieta de Catalunya, és la meva.

Recordo acompanyar-la de viatge a l’Alguer per unes actuacions, fer d’extra d’un videoclip seu, anar al Liceu, al sindicat de músics a presentar-me el que seria el meu professor de piano, el Lluís Muñoz, sopars de conversa llarga on entreveia la seva força. La força de qui s’ha hagut de fer forta sola i reinventar-se mil vegades quan ha fet falta. Forta i plorant les absències. Forta perquè no hi havia una altra opció si eres dona, cantant i actriu aquells anys de fotografies en blanc i negre. Tot és gris, cantava ella. El seu record va unit a la seva casa, la que es va cremar. Una casa que a mi i a les meves germanes ens semblava de revista, on les golfes eren per a nosaltres, i el pare Noel hi portava els regals. D’allà recordo els vermuts, la música sonant, la recuperació del pare al seu jardí, l’armari dels seus vestits d’escenari, el retrat dels que van marxar massa d’hora, l’àvia Conxita i el tiet Enric.

La primera cançó que vaig cantar per família i amics, amb 10 anys i un vestit negre de la mare, va ser una cançó de la tieta. Recordo gravar un disc amb ella, anar de gira i a les ràdios i als platós de televisió a cantar en directe. Compartir amb ella molts bolos i admirar aquella facilitat que només tenen els grans per posar-se el públic a la butxaca només trepitjar l’escenari. Ofici, la tieta té ofici. Passejo amb ella pel carrer, l’acompanyo a buscar un premi, llegeixo alguna cosa sobre ella i em commou l’admiració i el respecte que li té la gent. Perquè parla de trajectòria i feina feta. De treballar i obrir camí en temps difícils. De seguir fins i tot quan no era fàcil. De saber transmetre alguna cosa que la gent entén i vol. Ara els meus fills li diuen la tieta de les xuxes, perquè arriba sempre amb una bossa plena fins dalt. I després tenen sempre mal de panxa. Però a una tieta àvia això se li perdona, no?”

Ho escriu Mireia Feliu que, acompanyada de David Mengual & Maitia a la part instrumental, ha homenatjat la cantant amb el disc Mireia canta Feliu. Us convidem a escoltar l’Anirem tots cap al cel, publicat el 1965 amb lletra de Josep Maria Andreu i música de Lleó Borrell. I us l’oferim primer cantada per la neboda i després, per la tieta. 


Anirem tots cap al cel!
Que toquin les trompetes!
Anirem tots cap al cel
amb les mans ben netes!

No ens caldrà portar bastó,
ni sandàlies, ni sarró.
Tu, que estàs tan cansat,
tot d’un plegat,
trobaràs que has volat.

Anirem tots cap al cel!
Que toqui el bateria!
Anirem tots cap al cel
amb crits d’alegria!

Sonarà per tot el món
el so dolç d’un vibràfon.
Quan toquem els estels,
anirem tots cap al cel!

Nou comentari

Sota una estrella
No té masses coses clares,/ si veu problemes, passa de llarg
Més entrades...