Una mica de Déu

Abans les guerres duraven molt. Un amic em va explicar que entre tropes enemigues hi havia una mena d’acord tàcit que permetia que durant els mesos més durs, els soldats es tanquessin als quarters. Durant aquest temps, es dedicaven a alimentar-se bé, a traçar estratègies, a posar-se a punt físicament i a descansar per reprendre el combat a la primavera.

És difícil avaluar els desgavells, més quan són propis, però l’estiu de 2011 jo devia fer cara d’haver lluitat a mort perquè el mateix amic em va recomanar que em blindés una temporada als quarters d’hivern. “Alimenta’t, cuida’t, posa el pilot automàtic i, si em vols fer cas, mira sencera la sèrie Cosmos, d’en Carl Sagan, que t’endreçarà per dins”.

Així ho vaig fer. Vaig tancar-me en un pis acabat d’estrenar i vaig dedicar-me a complir rutines: matí, pujar a Montjuïc amb el meu gos; mig matí, llegir al pati; migdia, dinar conscient; tarda, seguir llegint; vespre, trucar a ma mare; nit, episodi de Cosmos.

Amb en Carl Sagan vaig aprendre que vivia a la riba de l’Oceà Còsmic, un petit puntet blau que formava part d’una galàxia inabastable i complexa i que jo era tan insignificant com els milers d’anys d’història que m’havien precedit, però també que estava formada de tot aquell ordre i que les mateixes lleis complexes que regien l’univers em podien servir per entendre millor qui era, d’on venia i de què formava part.

I amb l’ordre del cosmos i la rellevància de les lleis superiors, vaig començar a florir de nou, enmig d’un juliol qualsevol, a Barcelona.

**********

Sis del matí d’un dia qualsevol a les acaballes de l’agost de 2011. S’està fent de dia en un pis enorme de l’Eixample, blanc i de sostres altíssims. No us enganyaré, he begut una mica, però són festes a Gràcia i estic celebrant que he abandonat els quarters.

Al meu costat, al sofà, una noia desconeguda amb un vestit vermell plora amb aquell dramatisme que l’alcohol i la matinada accentuen. Li poso una mà a la cama i assajo convencionalismes que la reconfortin, sense èxit. Quan algú m’agafa el testimoni del consol, aprofito per buscar un lloc aïllat entre semidesconeguts i amics d’amics d’amics. No tinc gaires ganes de parlar, prefereixo observar l’escena des de fora.

Trobo una butaca en un racó i m’hi assec. Algú posa un disc, sento el so de l’agulla rascant el buit del vinil i, tot d’una, flautes i una guitarra que marca una intro rítmica. Silenci. Un orgue, com d’inici litúrgic, enceta la lletania de l’Eril. Tanco els ulls.

“Tants i tants planetes, com hi ha en el cel /tants i tants estels com hi ha dins teu/ som de tantes formes com hi ha estels/ som de totes formes/ partícules de Déu.”

Obro els ulls i penso en l’ordre còsmic. I en els planetes i en la meva petitesa. Miro davant meu, al finestral que hi ha entre el menjador i la cuina i un raig de sol dibuixa un feix de llum que va del vidre al terra. I m’adono que allà, en aquell instant, en el traç perfecte d’aquell raig i les partícules que hi suren dins, entre el desconsol d’una desconeguda, la plasticitat d’una escena de matinada decadent a Barcelona i un vinil que gira com un mantra, hi ha una mica de Déu.

I somric, però ningú no se n’adona.