Si em podeu treure un tros d’ànima, d’ànima, d’ànima,
i no fer-me mal,
no poséssiu cap cara d’espant
al veure’m per dintre tot ben corcat.
Si em moro a casa què direu?
Si em moro a casa què direu?
Voldran saber-ho,
saber-ho tot.
Són tan absurdes,
aquest munt de llàgrimes,
llàgrimes, llàgrimes,
que us baixaran galtes avall.
L’àvia se’n riu, ves per on,
no es queixava mai.
I amb xuca mulla refilava
no miris més a dintre teu,
que ni de prop ni de lluny
en trauràs ni cinc,
no et perfumis més
aquest calaix pudent
amb tantes roses, lliris i pensaments.
Prou depèn, prou depèn.
Prou depèn, prou depèn.
Foto: Facebook Adrià Puntí
