De vegades em poso a pensar en la superficialitat. En aquella manera de passar per la vida de puntetes, però volent deixar una empremta determinada. Fer la foto, penjar-la a les xarxes, oblidar-se de viure el moment. Estar més pendent de mostrar allò que fas, allò que vius, allò que sents, en lloc de fer-ho, viure-ho o sentir-ho amb plena consciència. I guardar-t’ho per a tu.
La superficialitat em porta tot sovint a l’enlluernament. I llavors em veig abocada als primers versos de la cançó d’en Jaume Pla: Com insectes suïcides volant cap a la llum que els fregirà/ seguim profetes i flautistes com un ramat de cabres/ Perseguim el plaer perquè no ens falta de res/ però al comtat de Wales els joves es pengen dels arbres. I em veig a mi mateixa com un mosquit que va cap a la mateixa llum artificial que li impedeix veure amb claredat, que fins i tot l’acabarà destruint. I així, amb el ramat, allà on van els altres, a l’autocar dels que s’ho passen bé, em perdo les petites coses de la vida. Aquelles de què ningú parla, aquelles que ningú explica. Aquelles que, fins i tot quan jo les faig, me les quedo perquè s’escapen d’allò que és generalment considerat com a guai (sic). Ara no sé quin filòsof xinès deia que just sota la llum és allà on la foscor és més absoluta. Jo no diria que sota la llum hi hagi foscor, estrictament. Hi ha una cosa pitjor: ceguesa.
I la ceguesa fa que no puguem reaccionar ni detectar els estímuls i els senyals que ens arriben. Sota el caliu de la llum no ens preguntem què coi ens està fent sentir tan sols, quan estem envoltats de gent, del ramat. I d’entre les ovelles, algú autèntic. Molts altres que de tan voler semblar-ho han oblidat què deu ser això de l’autenticitat. I tu, allà, lliurant la pitjor batalla que es pot tenir, la que tens contra tu mateix. Intentant trobar el paràsit que et xucla la poesia, sense èxit, però sospitant que si t’esperessis una estona i agafessis un camí alternatiu, tard o d’hora ensopegaries amb algun vers.
Sortir del ramat i fer una tria conscient i conseqüent. Esbrinar si el que guanyes compensa de lluny el que no tindràs i signar un contracte amb tu i la teva consciència i, un cop segellat el pacte, mantenir-te ferm, obviar els llums de neó, la felicitat artificial i momentània i apartar d’un cop de mà tot el que pugui estar entorpint el camí cap a la teva causa amb el mateix somriure que els fas als de les enquestes del carrer Pelai: “No, ho sento, tinc molta pressa.”
Tantes coses que hem après els humans al llarg dels segles i ningú no ens ha ensenyat com fer-nos grans. Ningú ha trobat la fórmula màgica, el tutorial que ens digui per on hem d’anar si volem ser feliços. I tinc la sensació que, com més avancem, més maldestres som en això de la maduresa. Som impacients, ho volem tot ara mateix i portem molt malament el tema de les apostes a llarg termini perquè vivim en una immediatesa de cartró pedra que ens xiuxiueja que segurament a la cantonada ens espera alguna cosa millor.
I així, en aquesta joie de vivre de fireta, anem deixant passar les realitats més òbvies, els negocis més rodons i la caixa del concurs que duia el premi, perquè la idea d’assumir riscos reals i arribar al cap del carrer ens fa posar els pèls de punta. La vida real ens fa venir ganes de fugir. De fugir amb un gintònic i una rialla, camuflant la irresponsabilitat amb un somriure apuntalat.
Apuntalat amb eufòria, que malgrat ser un estat transitori i efervescent, ens proporciona una adrenalina que la simple tranquil·litat no ens ofereix.
I dia rere dia, encavalcant eufòries, oblidem aturar-nos i pensar.
No, nens, no. Aquesta cançó no és un desig de voler alguna cosa més que felicitat. És un crit d’alerta a tot allò que ens estem perdent per impacients i per eixelebrats.
I així ens va.
Foto: Piero Gallego
Cançó: Eufòria
Autor: Mazoni (Jaume Pla)
Disc: Eufòria 5-Esperança 0
@mrspremisse
3
0
