No demanis un camí planer

Tu, Gemma, tenies setze anys quan Lluís Llach es va acomiadar dels escenaris. Jo en tenia setze, també, quan vaig trepitjar el Camp Nou per primer cop. No m’hauria perdut aquell concert per res del món: ja em sabia totes les cançons d’en Lluís, llavors. Hi vaig anar amb els pares, els culpables de la meva devoció precoç. Ells havien viscut en directe aquell altre concert històric, el del gener del 76 al Palau dels Esports. El 6 de juliol del 85 recordo haver expressat en veu alta que, després d’omplir el camp del Barça, en Lluís ja es podia morir. Sort que no em va fer cas.

Fa deu anys, al comiat de Verges, no m’ho podia ni m’ho volia creure. Se’m feia difícil, t’ho ben juro, imaginar un futur sense més concerts del Llach. I em pregunto si trobaré el gest correcte, si sabré acostumar-me a la teva absència. Fins i tot m’havia enamorat per primer cop en un recital d’ell, a Montjuïc. Amb el nòvio que va venir després –i que encara conservo– vam compartir concerts llachians per donar i per vendre.

No abarateixis el somni o et donaràs per menyspreu tu mateix. Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal. Fe no és esperar. Ni que només fos per riure junts la mort. Quan els mots només són la impotència dels mots. I amb el somriure, la revolta. Jo hi soc només si tu vols ser-hi. Si no fos per la tendresa. Si vens amb mi no demanis un camí planer.

Que junts hem caminat en la joia junts, en la pena junts, i són tants els seus versos que m’han fet de lema. Tantes les cançons que m’han ensenyat a viure. Hi torno sempre, quan tinc el cor malalt d’amor o el cap malalt de món o em sembla tan difícil veure una finestra. Però no, Gemma, no són només les cançons. En Llach m’ha fet de far, m’ha ajudat a saber què havia de pensar. Em vaig passar molts anys sense atrevir-me a coneixe’l perquè els mites, vistos de prop, ja se sap. Una prudència que m’hauria pogut estalviar: en Lluís és la coherència feta persona.

Que malgrat la boira cal caminar, estimada Gemma. Això també ho he après del meu únic mite de capçalera. Enterrem la nit, enterrem la por, apartem els núvols que ens amaguen la claror. I, sobretot, recorda que la vida és teva.