Què no em perdré de l’In-Edit 2014

Els 10 documentals imprescindibles per veure als cinemes Aribau fins al 3 de novembre

Arxivat a: El piano

Elliott Smith («Heaven Adores You»)


Podria afirmar amb rotunditat que tancar-me als cinemes Aribau quan comença a fer fred per veure, un rere l’altre, els documentals que cada any seleccionen amb un criteri excel·lent els seus organitzadors és una de les meves activitats preferides de l’any. Com en qualsevol festival de cinema, tots anem una mica a cegues, de manera que aquesta llista està basada únicament en algunes coses que he llegit, en les meves fílies personals i en la confiança en els programadors. 

Aquestes són les meves deu de l’In-Edit Beefeater 2014, el Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona, que omplirà els cinemes Aribau de música i cinema del 24 d’octubre al 3 de novembre.


Heaven Adores YouNickolas Rossi (Estats Units)
El passat 21 d’octubre va fer ja 11 anys que una de les figures més melancòliques de l’escena musical nord-americana dels noranta ens va deixar, massa aviat i en circumstàncies tràgiques. La figura del cantautor Elliott Smith, sempre envoltada d’un cert misteri, juntament amb un catàleg de cançons impecable com pocs (a veure si sou capaços de trobar una cançó menor en un dels seus discos) fan d’aquest documental una de les estrelles de l’In-Edit d’enguany. 


Pulp: A Film About Life, Death and Supermarkets. Florian Habitch (Regne Unit)
Possiblement Jarvis Cocker i els seus van signar la trajectòria més sòlida del Brit Pop, però a banda d’això, el carisma innegable de Cocker i una certa justícia del temps els ha col·locat al lloc més alt d’aquella fornada de grups britànics. El documental encarregat d’obrir el festival fa una passejada pel Sheffield industrial que els va veure néixer i promet algunes aparicions estel·lars de Cocker, a més d’enregistraments inèdits de directes i el cançoner de Pulp durant una bona estona. Ni ho dubteu. 


20.000 Nights on Earth. Iain Forsyth & Jane Pollard (Gran Bretanya)
El documental de clausura, a mig camí entre la realitat i la ficció, segueix un Nick Cave en clau JimJarmuschiana durant vint-i-quatre hores, en què es trobarà personatges com els Bad Seeds (la seva banda) o Kylie Minogue. Si no teniu els noranta euros que costa l’entrada del seu proper concert, per bastant menys podeu gaudir d’un dels artistes amb més classe de les darreres dècades. 


Un lloc on caure mort. Raül Cuevas, M.A Blanca (Catalunya)
Si coneixeu en Càndid Coll, podeu passar al número cinc perquè no us he de convèncer de res. Un lloc on caure mort segueix el líder d’Autodestrucció, grup de punk-rock d’Hostalric, sorgit del Montseny satànic que va veure néixer tota una colla de bandes que amb el temps han adquirit la categoria de grups de culte. Excés, Punk, gintònics i una bona estona de frases lapidàries. Dir que en tinc moltes ganes és dir molt poc. 


American Interior. Dylan Goch, Gruff Rhys (Regne Unit)
Gruff Rhys, el líder de Super Furry Animals ens té acostumats a les seves excentricitats. La darrera, narrada en aquest documental, és seguir les passes del seu avantpassat, John Evans, en qui s’ha inspirat per composar el seu darrer treball, per trobar una tribu d’indis que parlen gal·lès. El seu periple per l’Amèrica profunda promet grans moments. 


Conducting Mahler. Frank Scheffer (Holanda)
Sí, música clàssica. Bé, no clàssica a l’ús, perquè si heu escoltat amb atenció la setena de Mahler estareu d’acord amb mi que és èpica pura sense res a envejar a algunes bandes de rock. El documental se centra en la “Mahleriana” de 1995, en què es van interpretar el cicle complet de simfonies del compositor austríac. Una xerrada amb els directors d’orquestra sobre com captar les particularitats de les partitures d’aquest geni. 


Beautiful Noise. Eric Green (Estats Units)
Muntar una banda de rock semblava fàcil durant la màxima eclosió del shoegaze, en què esgarrapar guitarres distorsionades no semblava requerir d’un gran virtuosisme. Alguns dels grups bandera d’aquest moviment n’expliquen els motius i n’analitzen els components. Potser després de veure’ls no tindrem tan clar que sigui tan senzill com anar al carrer Tallers i comprar-se una guitarra elèctrica. 


Breadcrumb Trail. Lance Bangs (Estats Units)
A primera vista podria semblar un making of a l’ús, però el documental centrat en la banda de Post-Rock Slint es recrea més aviat en la conjuntura que va fer que aquests quatre tocats de l’ala coincidissin en un racó de món com Louisville, Kentucky, i acabessin fent un disc enorme com Spiderland.


My Secret World: The Story of Sarah Records. Lucy Dawkins (Regne Unit) 
Fanzines, Do it yourself i una certa utopia de no caure en el mercantilisme dels grans segells: Sarah Records, un segell de referencia en la música independent (potser el més independent dels segells) va apostar per una manera d’entendre el negoci que va aglutinar tants detractors com seguidors. 


Super Duper Alice Cooper. Reginald Harkema, Scot McFadyen, Sam Dunn (Canadà)
Quan era petita al·lucinava amb aquell home que menjava rats-penats a sobre un escenari. Més tard em van dir que era mentida. Després me’n van dir de més grosses. Així és com es van forjant aquest tipus de llegendes. I ja ens adverteixen que la quota de pantalla de Cooper només contribuirà a engrandir el mite.

@mrspremisse

Nou comentari

Coneix la història de les científiques
El CosmoCaixa posa el focus en la imprescindible aportació de les dones al món científic
Més entrades...