El noi dels cabells llargs

Miro cap al cel i les estrelles no m'estimen


Mireu que estic sol,
acabo de deixar els amics,
els nois i les noies m’han dit adeu
o fins demà.

Miro cap al cel
i les estrelles no m’estimen
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d’aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.

Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l’absurda guerra
o a qualsevol guerra,
que els homes s’inventen
perque hi morin els nois.

Jo no vull anar a casa aquesta nit,
no vull que em vegin els veïns
ara que estic plorant.
Val més que creguin
que com sempre estic cantant
i es riguin dels meus cabells llargs
i diguin que soc un ximplet.

I quan parlin algun dia de mi
diran que soc l’extravagant
que no té res a dins del cap.
Val més de no treure’ls-hi l’encant
i que la gent del meu carrer
es creguin que soc un iè-iè.

Per què no veuen que estic trist?
Per què no es donen compte
de que el món no és tan bonic?
N’hi han que passen gana,
n’hi han molts a la guerra,
i ells sols parlen del seu futbol.

Nou comentari

Sorolla i la llum
Un recorregut per 14 pintures de l'artista valencià que mostren l'evolució de la seva obra
Més entrades...