A l’ombra de la plaça del Sol

Hi ha noms amb qui construiries frases cada diumenge, dilluns i dimarts

Arxivat a: Acords, El piano

Avui, avui és dia 1
on comencen les coses
on comença el teu futur.

Dia 1, Gossos
 

Foto: Liam Wilde


Avui és dia u. No ho diu la ràdio, ni el calendari, t’ho dius tu.
 
Tornes en tren i reps un mail en què llegeixes la paraula acompanyar. Llavors penses que la vida està feta de verbs senzills, i que si te n’haguessis de quedar un potser seria aquest. I que els verbs no són res si no caminen al costat d’un nom. I que hi ha noms amb qui construiries frases cada diumenge, dilluns i dimarts.
 
Arribes. Creues la plaça del Sol i, a l’ombra, un noi de cabells negres i rinxolats toca la teva cançó. Quan l’has intuït, a la cantonada, t’has tret els auriculars i t’has aturat no gaire lluny d’ell. T’ha vist i ha cantat una mica més fort.
 
Entres en un bar per fer un tallat. A la cadira hi ha un coixí amb un continent i dos oceans. Treus la llibreta, el bolígraf no escriu. Però en tens un altre al fons de la bossa, entre papers que encara no has trobat el moment de llençar. Potser és que et sap greu desfer-te’n.
 
El teu món és petit. Està fet de vagons. D’una cançó de Leonard Cohen que algú, que potser no veuràs mai més, t’ha regalat sense saber que te la regalava. Del cantó dret d’un foli, que no té lletres i encara es podria aprofitar. D’un bolígraf blau trobat per casualitat.
 
Arribes a casa. Penses que després de l’u ve el dos, i el tres. Que potser es tracta d’anar comptant, mentre vas i et van acompanyant. Fixa’t-hi bé: avui, a l’ombra de la plaça del Sol, no s’hi estava malament. 

Nou comentari