Pájaros suicidas

Si aprendí a vivir ahogado bajo el mar

“La gran majoria de persones no som conscients de la vida que portem ni de com la portem. A mesura que anem sumant anys, adquirim una sèrie de manies, costums, vicis, addiccions, que són fruit del que hem viscut i vist quasi bé sempre al llarg dels primers anys de vida. Ara podria explicar com és que hi ha gent que es torna addicta i, en canvi, n’hi ha que no ho són ni ho seran mai, però no ho faré. El que vull dir és molt simple però molt difícil: una persona es pot reconèixer com a addicta i ho pot acabar acceptant, buscarà o no remei i, amb molta força de voluntat, superarà aquesta malaltia psíquica. Llavors, un cop recuperat (o no) es trobarà un gran problema: i ara qui accepta el que a mi m’ha costat tant i tant d’acceptar? L’addicció va lligada a una sèrie de costums poc sans, foscos i gens clars. La immensa majoria de la població es pensa que la persona que ho perd tot per culpa d’una addicció és una bala perduda. Doncs no, és una malaltia que et transforma el cap de tal manera que perds del tot la noció i el valor de les coses, fins i tot quan mai abans t’havia passat. És així i pot costar d’entendre, però en realitat és molt fàcil: es tracta d’un cap que necessita urgentment que algú el curi, perquè està malalt.”

Ho diu Alexandre Rexach, que aquest divendres 5 de novembre publica un disc que parla d’allò que passa durant i després del consum de drogues, és a dir, un disc que visibilitza un tabú. El títol és llarg però al mateix temps és el resum de tota una lluita: Hace 5 años te dejé y hace 4 años los problemas inundaron mi vida. Hace 3 años acepté esos problemas como parte de una vida y hace 2 años mi vida dejó de ser un problema. Hace 1 año los problemas se alejaron de mi vida y todo fue gracias a que hace 5 años te dejé. Us convidem a escoltar-ne la cançó Pájaros suicidas.

Volvía de la ciudad de los hombres maquillados
cuando sufrí el ataque de los pájaros suicidas
y entoces vi que incluso así
pensaba sólo en ti
y dejé que se estamparan contra mi.

Aspiro a ponerme y no me va tan mal
y mientras tanto dejo que me ataquen mucho más,
pero incluso así, arrastrándome,
pensaría sólo en ti
sin importarme que me hieran mucho más.

Y no me mientas ahora
que me acerco a ti.
Y no me mientas ahora
que me acerco a ti.

Día a día, lentamente, me hundiría un poco más.
¡Y que más da!
Si aprendí a vivir ahogado bajo el mar.
Pero incluso así, muriéndome,
pensaría sólo en ti,
dejándome llevar hasta el final.

Y no me mientas ahora
que me acerco a ti.

Foto: Gemma Olivares

Nou comentari

Imagine
I hope someday you'll join us/ And the world will be as one
Més entrades...
ArticketBCN x Mariona Tolosa
Atracció per l'art
14 il·lustracions de Mariona Tolosa Sisteré, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...