“La gran majoria de persones no som conscients de la vida que portem ni de com la portem. A mesura que anem sumant anys, adquirim una sèrie de manies, costums, vicis, addiccions, que són fruit del que hem viscut i vist quasi bé sempre al llarg dels primers anys de vida. Ara podria explicar com és que hi ha gent que es torna addicta i, en canvi, n’hi ha que no ho són ni ho seran mai, però no ho faré. El que vull dir és molt simple però molt difícil: una persona es pot reconèixer com a addicta i ho pot acabar acceptant, buscarà o no remei i, amb molta força de voluntat, superarà aquesta malaltia psíquica. Llavors, un cop recuperat (o no) es trobarà un gran problema: i ara qui accepta el que a mi m’ha costat tant i tant d’acceptar? L’addicció va lligada a una sèrie de costums poc sans, foscos i gens clars. La immensa majoria de la població es pensa que la persona que ho perd tot per culpa d’una addicció és una bala perduda. Doncs no, és una malaltia que et transforma el cap de tal manera que perds del tot la noció i el valor de les coses, fins i tot quan mai abans t’havia passat. És així i pot costar d’entendre, però en realitat és molt fàcil: es tracta d’un cap que necessita urgentment que algú el curi, perquè està malalt.”

Ho diu Alexandre Rexach, que aquest divendres 5 de novembre publica un disc que parla d’allò que passa durant i després del consum de drogues, és a dir, un disc que visibilitza un tabú. El títol és llarg però al mateix temps és el resum de tota una lluita: Hace 5 años te dejé y hace 4 años los problemas inundaron mi vida. Hace 3 años acepté esos problemas como parte de una vida y hace 2 años mi vida dejó de ser un problema. Hace 1 año los problemas se alejaron de mi vida y todo fue gracias a que hace 5 años te dejé. Us convidem a escoltar-ne la cançó Pájaros suicidas.

Volvía de la ciudad de los hombres maquillados
cuando sufrí el ataque de los pájaros suicidas
y entoces vi que incluso así
pensaba sólo en ti
y dejé que se estamparan contra mi.

Aspiro a ponerme y no me va tan mal
y mientras tanto dejo que me ataquen mucho más,
pero incluso así, arrastrándome,
pensaría sólo en ti
sin importarme que me hieran mucho más.

Y no me mientas ahora
que me acerco a ti.
Y no me mientas ahora
que me acerco a ti.

Día a día, lentamente, me hundiría un poco más.
¡Y que más da!
Si aprendí a vivir ahogado bajo el mar.
Pero incluso así, muriéndome,
pensaría sólo en ti,
dejándome llevar hasta el final.

Y no me mientas ahora
que me acerco a ti.

Foto: Gemma Olivares

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix