Imagineu-vos algú a qui cada dos per tres li surten cançons, o quadres, o textos que podrien ser llibres. I que a aquest algú li diuen: t’has d’entaforar en una capseta, t’has de dosificar, n’has d’ensenyar només una mica cada x temps: funciona així i t’hi has d’adaptar, perquè si no quedes fora. Però el que queda fora és la seva riquesa. El Xarim Aresté és un nen en un bosc. Que, en comptes d’instal·lar-se sota l’arbre que coneix, camina cap al so que sent una mica més enllà. Que mira allò subtil com un tresor. Que no es pot encadenar en un estil, perquè seria una forma de matar-se. Perquè aniria en contra d’allò més sagrat que té i tenim: la nostra naturalesa.
Hi ha a qui seguir el tempo establert li va bé, i qui no necessita seguir altre ritme que el seu. Hi ha qui defensaria una cançó pels segles dels segles, i qui s’ha oblidat de la que va fer ahir perquè ja en té dues noves a la butxaca. I no és una tria, és que un és com és: però ho permetem prou? Val més un disc treballat en deu anys que una cançó feta a raig? Al Xarim li surt allò que té a dins així, tal qual, amb la forma que sigui, sense imposar-li cap altra identitat que la que té: és com deixar que el teu fill sigui com és i no una rèplica del seu germà gran. I aquest respecte a allò que et surt de tu, aquest no imposar-li un patró, és el que permet la diferència, i el que és més bonic: la sorpresa. I és aquí on s’amaga allò incontrolable i invisible que et fa posar la pell de gallina, i que si ho censures o ho emputes, desapareix. I ja no hi ha màgia. Ja no hi ha allò.
“Fins ara m’he limitat només a privar el vol a aquest gas que és la música. Aquest nou disc, Marx Esteria de la Franja, parla de coses que ens passen a tots tota l’estona. Per això dic que no té res de mi. Ni tan sols està cantat en el meu idioma, si és que tinc un idioma a part de l’humà. Jo només venia a alliberar el poema.” L’acte del Xarim és de valentia, de generositat, i de desprendiment. I dic valentia perquè anar sol a un lloc desconegut implica un vertigen immens, que és, al mateix temps, el que dona sentit a tot plegat.
Acostumats a la complaença, a estar al servei de l’aprovació, d’anhelar la carcassa de l’èxit, de fer aquest tipus de cançó perquè té números que ho petarà, d’haver de trobar la millor fórmula per vendre’t com si fossis un comerciant, acostumats a aquesta línia plana i adormida que n’hi diuen art –quan al que més s’assembla és a una fàbrica de buidor–, que algú vagi per lliure i s’entregui a l’altra banda del taulell és, almenys per a mi, admirable. Perquè implica estar en un lloc fràgil, i és la fragilitat i no la impostura el que ens emociona. Com ell diu: “La funció de l’artista no es l’acceptació, sinó la metamorfosi”. Per tant, ser artista vol dir transformar-te. I no és bonic veure com algú passa de ser cuc a papallona, o de ser tija a ser una flor desconeguda? No és estimulant ser la serp que canvia de pell? Però en un món tan immòbil, castrant, tan ple d’etiquetes, de tu ets això i no pots ser res més, apareix la punyetera pregunta: com ho rebran? I la por aniquiladora: retindre-ho, reprimir-ho, menystenir-no, esborrar-ho, esborrar-te. El Marx Esteria de la Franja és doncs un supervivent.
“Marx Esteria de la Franja és literatura. Perquè no soc jo, és el personatge! Però oh, resulta que el personatge és més real que jo. Perquè jo em penso i soc el meu pensament. Mentre que en Marx, no pensa. En Marx fa.” En aquest disc s’hi afegeix un plaer, marca de la casa: la imprevisibilitat. L’escolto i no dedueixo la paraula que vindrà després de la que canta, passo a la següent cançó i, de nou: oh, no ho esperava. Em fa estar desperta, pendent, com si jo també estigués caminant cap una altra muntanya, omplint-me els ulls del que hi descobreixo. I penso: què importa si aquest disc és en castellà, en xinès, en anglès, de trompetes, de clarinets. El valor que té és un altre. Escoltar el Xarim em recorda que estar al servei d’allò sagrat vol dir no despistar-te ni amb allò que esperen de tu ni amb el lloc que et fan creure que ocupes. Que tot plegat és més profund. És ser fidel a aquell impuls, a aquella petita llum. Que tu no ets la cançó que fas, només un canal per on passa, per tant, no l’has de retindre ni identificar-t’hi ni justificar-la, només deixar-la ser.
El Xarim és un pescador que torna del mar i diu: avui he trobat musclos, i l’endemà apareix amb un parell de sardines, i l’altre, amb una balena, i l’altre potser amb l’ham buit. Treu la canya esperant que el mar el sorprengui, per després sorprendre’ns a nosaltres, que l’esperem a taula. El Xarim fa, i quan ensenya el que fa, ell ja és en un altre lloc, per tant som espectadors del que ja no és. I quina sort, perquè això vol dir que avui està en un altre bosc.
Para ti y para los que luchan y los que se rinden,
para los que temen, para los que juegan,
para los que mienten, para los dementes, para ellos.
Para el mundo y para ti y para los que sufren,
para los que eluden, para los pocos y la muchedumbre,
para dar y trenzar y plantar cara al miedo que nos da amar.
Para los que hieren, para los que vienen,
para los que encierran su pena en la boca,
para el que se eleva por sobre el camino,
para el que capta que no hay nada mas que un suspiro.
Para los que viven, para nosotros,
para el montaje que cae a trozos,
para el que solo sabe que no sabe,
para mamá y para papá.
Para el vacío que no se llena,
para el sueño donde el cuerpo anida,
para todas las almas perdidas, para nada.
Para existir, para ser y dejar ir,
para perdonarnos el no dejarlo permitir, para nada.
Para nada.
