El disc Agost va sortir just quan el país bullia d’indignació amb la intervenció espanyola en la guerra d’Iraq. Les cassolades i les manifestacions omplien els carrers de ràbia i confrontació, i els carrers grisos et saludaven amb balcons folrats de banderes que demanaven aturar la guerra.
Com de costum, qui portava la veu cantant al carrer eren els adolescents. Les vagues i les concentracions tornaven a posar en evidència aquest retrat absurd, interessat i mandrós d’una joventut apàtica i aburgesada. Un dia, sortint de Barcelona de camí a casa, ens vam trobar tallats per una manifestació d’estudiants. Venien de la zona universitària, Diagonal avall en direcció contrària ala nostra, i quan ens els vam creuar, mig mosques perquè fèiem tard a casa, el que vam veure ens va eixamplar el cor. Eren molts, moltíssims, i estaven emprenyats, sí, però ho estaven d’una manera vital, lúdica, apassionada i sorollosa. Entremig d’ells, un dels que portava la veu cantant ens va mirar amb un posat desafiador. I en aquell moment vaig pensar que es diria Pau.
Pau treballa i estudia,
repassa apunts i llibres
sota el taulell mig d’amagat,
d’una petita oficina
on es guanya la vida
amb un contracte temporal.
Pau comparteix la nevera
amb dos companys de feina
i un marroquí mig il·legal,
i a l’habitació somia
amb una gironina
que viu al bloc que hi ha al davant.
Pau és com la resta,
quan beu molt molesta
a les cambreres dels locals.
Però al mateix temps es mou,
vol canviar el món.
Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar.
Pau no espera resignat al terra,
Pau demà tornarà a començar.
Pau té proves cada dia
de la pornografia que escapa
el món neoliberal.
Pau hi ha cops que desespera
però sap que no hi ha treva
en un combat tan desigual.
Pau no és cap heroi,
no té vocació
de ser carn de santoral.
Però per dormir tranquil
ha de seguir.
Pau no espera des de la trinxera,
Pau té clar que no vol renunciar,
Pau no es queda resignat al terra,
Pau demà tornarà a començar.
Lletres
© Lluís Gavaldà, 2017
© Bridge, 2017
