Penyora

Tot era a punt per poder oblidar-se
quan de puntetes passés el temps
mentre vestíem prudents
els adeus d’un matí…

Cap déu no feia preveure res, res,
que anés enllà d’un moment bonic,
però el mag que inventa el destí
va creuar els camins.

I ara anem de costat
fins al mai, fins al mai,
obrint ales als déus
com el vent, com el vent que m’empeny…

No t’esperava ni era el temps
pels sentiments que enxarxen els cors,
jo anava cap a un ponent
on els déus m’hi fan lloc.

Avui ets mar on el meu llagut
omple la vela només amb tu,
alè que no eres en mi, ni previst,
ni volgut…

Anem junts, a poc a poc
més que mai, més que mai
i ens sabem pel demà
sempre a prop, sempre a prop.

Anem… encara tinc en algun cel
velles joguines d’altres temps,
ombres de lluna i foc d’estels,
anem, junts…

Anem… si el cos em dona encara un gest
serà per tu i teu només,
per tornar a aprendre l’art d’un bes,
anem… junts… anem.

Tot era a punt per poder oblidar-se
quan de puntetes passés el temps
mentre vestíem prudents
els adeus d’un matí…

Cap déu no feia preveure res, res,
que anés enllà d’un moment bonic,
però el mag que inventa el destí
va creuar els camins.

Foto: Brett Sayer