Som dilluns de Pasqua i com cada any
jo porto la mona pel fill gran.
La vida és bonica (però a vegades complicada), Els Pets
Foto: Robin Ervolina
El Pau m’espera, perquè sap que avui vindré. Se’m llença als braços quan obre la porta i veu la mona, amb tot de plomes taronges i blaves i xocolata i ametlles. Seiem a taula. Al mateix lloc on ens hem assegut cada any. És com si cada cadira dugués un nom escrit. Per això el buit encara és més evident. No és igual que altres vegades, però fem veure que sí. Com han anat les notes aquest trimestre? Quants dies teniu de festa?
Mama, quan tornarà? T’ho demana el petit de cop i volta. De nou, et glaces tota per dins. Aviat, fill meu, aviat. Ja falta menys. No li confesses que, dels quatre anys, en falten divuit mesos. Et pregunto com estàs. I abans que em responguis, ho veig: se t’ha encorbat l’esquena perquè et pesa el món que carregues. Però em dius que t’hi has acostumat. Que ell tampoc està tan malament, que potser, gairebé segur, li rebaixaran la condemna, perquè demostraràs que no va ser ben bé ell qui va agafar els diners. Però i tu? Com estàs tu? Per què t’ho guardes tan endins?
Confessa’m que quan compres al supermercat de sempre i a la caixa la veïna et deixa anar què n’és del teu home, tu abaixes els ulls i mires el moneder. Busques les monedes per pagar-ho just i marxar. Però que mentre remenes els quatre duros, el que voldries trobar és la força per no trencar-te de cop. Està bé, va fent, sort en tenim de la feina que li va sortir a Valladolid. T’has cregut les excuses que t’has inventat. És així com, repetint l’altra vida que voldries, cada vegada se’t fa menys feixuc respondre.
Explica’m, si vols, com són els teus dissabtes d’ara. A mi m’ho pots explicar. Com et lleves a quarts de vuit del matí, i davant del mirall et pintes els llavis de vermell. Amb dues gotes de crema fas desaparèixer les ulleres. Un passador discret. Els talons que ell et va regalar. T’alcen tres dits de la realitat. En tens prou per poder caminar de puntetes, per allunyar-te d’aquest terra que a vegades et costa trepitjar. I veure, des d’aquí dalt, el que no veus ni els dimarts ni els dijous. El que no trobes ni al supermercat ni al menjador de casa.
Dónes el DNI. T’obren la porta. Et batega el cor, ràpid i fort. Ets aquí i ell també. Si el petó és tan llarg és perquè voldries que durés una setmana i que tots els dies fossin avui. Els dos tancats, en una habitació grisa. Però esteu junts, i això per a vosaltres també és ser lliures. Tu saps què li has de dir, ho has pensat a l’autobús: ara em paguen a 15 l’hora i no a 6. Ell sap com t’ha de convèncer: tampoc n’hi ha per tant, eh? Estic bé, de veritat. Ha arribat un company nou i també li agrada el futbol. Fins que arriba el t’estimo. Ens en sortirem. El Pau no ho sap, oi?
No. Ni el Miquel, ni el Pere que, menut com és, només fa que preguntar per tu. Només els he promès que hi haurà un dissabte que no agafaré l’autobús. Que hi haurà un primer diumenge sense cap cadira buida.
