Hi ha un lloc d’on surts millor del que hi has entrat. Et dona el que no trobes en aquest món pautat, controlat, trist, depressiu, on cada dia es parla tant d’allò que ens mata i tan poc d’allò que ens fa sentir vius. És una porta oberta a un lloc lliure, sense perímetre, on voles i voles i voles, i el que va escriure algú fa cent cinquanta anys parla de tu, perquè la música no separa la vida i la mort.
Txaikovski va compondre el concert per a violí el 1878, en només 25 dies, després de patir una crisi d’ansietat: fugia de la dona amb qui es va casar per tapar que era homosexual. Ell, que deia que l’única felicitat possible és veure com els altres són feliços, va transformar el dolor, el seu dolor, en aquella bellesa que sobrevola el temps, i fa que allò tan seu sigui allò tan meu. I ho transforma, perquè l’art, allò que està a l’última cua de tot, és capaç de fer això sense haver-te de prendre res.
Soc al primer pis del Palau de la Música. Al meu costat, dos homes s’agafen de la mà en la butaca lliure que, per norma, hi ha entre cada persona del públic. Nemanja Radulovic es posa el violí a l’espatlla: insinua el seu lament, gairebé com si no el gosés dir. L’Orquestra Simfònica del Vallès, per sota, l’acompanya allà on vol anar, dient-li: treu-ho, enfada’t, escapem-nos. I junts, s’enfilen. El director d’orquestra, Pablo Rus Broseta, sembla que dirigeixi un mar sencer: ara alça una onada, ara amb el palmell encalma l’aigua, ara demana el tro, ara deixa sol un mariner petit i perdut que busca el sol entre la nit, remugant, amb mil pensaments i suplicis, embogint com embogiria qualsevol que remés a contracor, fent un crit agut, que es fa petit fins desaparèixer i: silenci. Ningú respon. I plora, amb una corda, amb dues alhora, i el nostre nàufrag ara alenteix, ara accelera el neguit, i torna l’orquestra com un vaixell monumental que trenca l’onada més gran i segueix endavant, duent la pena a un altre lloc.
I jo tanco els ulls per concentrar-me a escoltar què fa el contrabaix, i els obro i miro el trompetista esperant el seu moment, la mà del director tocant la música, perquè la música és un invisible que té pell. En una llotja veig una senyora mudada que, escarxofada, dirigeix amb les dues mans l’orquestra, els cavalls alats de Wagner esculpits en un cantó del sostre, les divuit muses, cadascuna amb el seu instrument, mirant-s’ho tot des de la paret de l’escenari; a dalt, el sol de vidre blau que sembla impossible que no hagi de caure. I el meu cos no es mou però soc en un altre lloc.
Vivim en el món de la seguretat, dels horaris, de les restriccions, de la violència de veure morir números que ja no són ni persones. Vivim en un món materialista, on les coses que valen són les que valen tants diners, on comprar-se un iPhone és una necessitat, i anar a un concert és massa car. On, aïllats, veiem amb quina facilitat les persones es transformen en monstres, on desconfiem de qui tenim al costat, on la distància ja no és només física. I és en el que escolto on reconec el que estem matant: la sorpresa, la meravella, l’incontrolable, el deixar-se anar, el sentir, quan de sobte tots els instruments toquen alhora, que des de les mans fins a dalt del braç, en un segon, se’m posa la pell de gallina.
I ara que ho embotim tot a la pantalla, que a tanta gent li fa mandra sortir de casa perquè ja s’hi han acostumat –hi pots teletreballar, un esclau ciclista et porta el dinar, encarregues qualsevol xorrada i te la duran al portal l’endemà–, ara que per als músics fer un concert és excepcional, i per als qui hi volem anar, també, ara que l’experiència és més poderosa perquè d’experiències cada vegada en tenim menys, és quan val la pena recordar l’efecte que té anar a un concert. I és que és tot un ritual: pensar amb qui hi aniràs, comptar quants dies falten, vestir-te així, agafar el metro, desconnectar el mòbil –que vol dir fugir de la dispersió d’escoltar mitja cançó mentre respons un whatsapp o un mail–. Estar, amb tota l’atenció que implica aquest verb, en un lloc. Parlo de recuperar el temps d’assaborir, de tenir tots els sentits en un lloc, d’entendre el valor d’una obra que, com un bon llibre, és una història que t’insinua, et diu, te’n fa còmplice. Parlo del plaer d’escoltar el so sense el filtre ni de la pantalla ni de l’auricular: net, tal com surt, que apreciïs el metall de la trompeta, la força del crescendo, l’allargada del silenci, l’actitud de l’aplaudiment final. Perquè un vídeo sempre és igual; un concert, mai. I una altra cosa: aquí la música et porta, no la portes tu a ella. I m’adono d’un detall: en un vídeo la càmera et dirigeix la mirada, aquí, jo miro el que vull: ara els ulls humits de l’home del meu costat, ara el jardí de roses del sostre, ara l’elegància amb què el violinista balanceja les espatlles, ara la concentració amb què el qui toca el triangle es prepara per al seu moment. Quina diminuta llibertat, la de mirar, i té un punt d’alarmant, que me n’hagi adonat.
S’acaba el concert, i mirant la Llum, la noia amb qui he vingut, fem: buf. Estem una estona assegudes per ubicar-nos, i em diu: “Les persones hem creat allò més horrorós, però també això. És el que tenim de bo, i no tenim gaires coses bones, els humans.” Sortim i és com si sortís d’un altre món, o com si encara hi fos. Em fixo en el cel del vespre, segur que si no hagués anat a aquest concert m’hauria passat per alt. Perquè totes les coses subtils agafen magnitud. Les dues tenim alguna cosa a dins que abans no teníem: més eufòria, més alegria, és com si l’orquestra sencera ens hagués regalat la seva força i ens la poguéssim endur a un altre lloc. I digueu-me: això no és sa? Prenent-nos la cultura ens prenen la salut. Per molta pandèmia que hi hagi, no som màquines que es desperten, es posen la màscara, van a treballar, mengen i dormen i l’endemà sant tornem-hi fins que, dia rere dia, esperem que tot s’arregli. Som alguna cosa més. I que trist que això que ens cura no es tracti com altres coses que també ens curen. Anul·lar la cultura és un intent d’anul·lar-nos a nosaltres. I si el que volen és protegir-nos, és fer-nos bé, que deixin de tractar-la com un privilegi, una excepció, un residu, un perill. Perquè si hem de repetir tant que és segura, és perquè la tracten com una amenaça: i quina mena de perill té allò que ens fa estar millor? Allò que ens fa sortir de les reixes? Allò pel qual val la pena ser persona? Que en un món tan segur com el que estem construint hi hagi un lloc tan esquifit per a la cultura diu molt d’allò en què ens estem convertint. I això, de seguretat, a mi no me’n dona gens.
5
