Si tornessis

Caminaré
d’esquena al futur.

Sau, Envia’m un àngel

Foto: Davide Gabino

Si tornessis aquesta nit, pararia taula, trauria les copes de vidre de l’armariet i un vi blanc, d’aquells bons. Cuinaria, encara que no en sàpiga. Estendria unes tovalles maques que facin goig de mirar. Quan les busques que fan rodolar aquest món atrapessin les onze, picaries la porta. Amb tres cops secs. I sentiria com tres fiblades punxegudes se’m claven ben endins. Perquè sembla impossible que pugui ser.

Em donaries l’abric i el penjaria a l’entrada. Et faria una abraçada llarga. Només per tocar-te, per sentir que tornes a ser tu.

Quant de temps. No has canviat. Jo potser sí, una mica. M’he fet gran i he anat vivint aquí i allà. Però és fàcil i també bonic poder-nos reconèixer, oi? No et vaig dir adéu, però creu-me que ho hagués fet si m’haguessis avisat. De fet ningú va ser a temps d’acomiadar-te. Perdona’m, si se’m fa un nus a la gola és perquè no me’n sé avenir.

No hi hauria res de color negre. T’ho dic de debò. Ni tan sols et demanaria que ens féssim una foto. No cal. Seria un moment autèntic, el guardaria al calaix dels records, per treure’l de tant en tant, com les copes de vidre dels nostres glops. Fins i tot me n’estaria d’explicar-ho a l’àvia, o a la mare o a qui fos.

Em conformaria a viure-ho. A tornar-te a mirar. A escoltar-te, perquè per molt que recordi les teves paraules, en aquests deu anys he anat oblidant la teva veu. Faríem broma d’això i d’allò, et faria cinc cèntims de les petites coses que han canviat i de les que segueixen igual. Em diries: te’n recordes quan? I jo et respondria que em sona però no, perquè m’ho expliquessis de nou. Així ens semblaria que el temps ens pertany. Sense rellotges sobtats que et robessin de cop i volta, com ja ho van fer aquell dimecres.

Després et posaries l’abric, t’obriria la porta. Tornaries a marxar. Jo, al calaixet de les copes, hi desaria la teva veu i la meva força.