Somnis de la plaça Rovira

La cançó en català de Luis Eduardo Aute sobre la plaça de Gràcia on jugava de petit

El cantautor i pintor Luis Eduardo Aute va néixer a Manila el 13 de setembre del 1943 i va morir a Madrid el 4 d’abril del 2020. Aute va estrenar l’agost del 2010 la seva primera cançó en català, dedicada a la plaça Rovira de Gràcia, on havia jugat de petit. Els seus avis vivien en una torre amb jardí al número 42 del carrer Massens.

A mi padre 
y a Climent Comulada, in memoriam. 
A Jordi Martín, a la familia Vall 
y a todos los vecinos de la plaça Rovira. 
A mi prima Luisita Gozalbo 
y a mi familia catalana, con profundo amor. 


De vegades els somnis
viuen la realitat
i a l’invers hi ha vida
que fa real lo somiat

com aquesta nit dolça
d’un agost d’envelats
pels carrers fent la festa
que em transporta al passat,

un passat com un barri
de futurs sense espills
on van viure els meus avis,
on van néixer els seus fills.

Tinc records del meu pare
quan després del treball 
ens baixàvem a beure
les orxates d’en Vall.

Plaça Rovira, vella plaça Rovira
del meu barri de Gràcia,
i el meu cor adormit,
plaça Rovira em bategues guspires
d’un foc que ja era cendra…
I, més que fum,
ets tota llum
aquesta nit.

I a la nit ens n’anàvem
per canviar un poc d’ambient,
fins al bar Comulada,
el palau d’en Climent

on les ensaladilles,
de la seva patent,
feien que el tast dels somnis
fos un gust pel client.

La farmàcia d’en Pere
i el quiosc deien “prou,
a tancar que ja arriba
el darrer trenta-nou”.

I el Cinema Rovira,
va ser un somni guarnit
amb Charlot fent rialles
pels grans i els més petits…

Plaça Rovira, vella plaça Rovira
del meu barri de Gràcia,
i el meu cor adormit,
plaça Rovira em bategues guspires
d’un foc que ja era cendra…
I, més que fum,
ets tota llum
aquesta nit.

I al primer son del somni,
quan el temps va partir
el meu pare em deia
‘nem a casa a dormir.

I en silenci tornàvem
lentament cap amunt
a la torre dels avis
i tots els seus difunts.

I entre el pou i les pedres
del jardí de Massens,
la galàxia ens plorava
pluges de Sant Llorenç.

I el meu pare em parlava
assenyalant-me el cel:
fes-li, abans dels teus somnis,
un petó al teu estel.

Plaça Rovira, vella plaça Rovira
del meu barri de Gràcia,
i el meu cor adormit,
Plaça Rovira em bategues guspires
d’un foc que ja era cendra…
I, més que fum,
ets tota llum
aquesta nit.
 

La plaça Rovira, als anys cinquanta.


 

Nou comentari