Jo tenia unes cortines, Hansel i Gretel
i na Gretel venia a sopar
i volia estar amb jo
i tot això amb un esforç inhumà.

Hansel i Gretel, Joan Miquel Oliver

Foto: Chema Concellón


Em pregunta si algun dia podrà ser metge, i jo no tinc la sang freda per dir-li que no.

El Jaume té 21 anys i escriu amb lletra de pal. Cada tarda treu d’un calaix la seva llibreta i hi dibuixa totes les parts d’una cèl·lula. Després les parts d’un ull. I ho fa una vegada i una altra. M’ho ensenya i em demana que tapi els noms amb la mà que ell me’ls dirà de memòria. Si això ho hem fet cent vegades, jo m’he sentit cent vegades orgullosa d’ell.

De petit no parlava, però sí que ens entenia. Llavors van començar a aparèixer les etiquetes: sord perquè no diu res, retard mental perquè no aprèn. Després: autisme, Asperger. Tot d’una era això i després resulta que era allò. Mentre canviava d’escola i de metge, ell, que devia començar a estar fart del pes de la diferència, va declarar la seva lluita. S’obligava a fer el que era impensable: conversar amb estranys. Imitant, forçadament, allò de què havia fugit. Com et dius? Quin temps fa, oi? Quants anys tens? A la quarta pregunta, ell mateix es delatava: falta poc perquè et jubilis? Com es deia la mare de la mare de la teva mare?

No l’he vist plorar mai. Les seves llàgrimes no sé on són.

Entre ell i el món hi ha una paret de vidre. Una cortina que només podem obrir els que sempre hi hem estat. Si la tristesa entra, no en surt. Queda allà dins enterrada i engabiada. Jo, que sóc incapaç de traginar el dolor sense compartir-lo, el miro i no ho puc entendre. On ets? Què amagues? Treu-ho. Ensenya-m’ho. Però no. He d’esbrinar els seus ulls. Buscant la pista, el fil invisible que ens faci de pont.

La distància és el seu refugi. Que no el toquin, que no l’atabalin gaire. Per estar tranquil, els dies s’han de repetir i si s’ha de fer amic d’algú, serà de la rutina.

Un cop o potser dos a l’any, la vida boja que corre al seu voltant el sacseja i el fascina. Aquest diumenge, de cop i volta, el miracle ha tornat amb els cavallets de mar. A la televisió explicaven com la femella pon els ous a la bossa del mascle i és ell qui protegeix les futures cries. Amb dos dits ha agafat l’excepció i l’ha posat dins la seva bombolla. Ha corregut cap a l’ordinador i ha començat a buscar com són, quins tipus hi ha, on viuen. A la nit diu que s’ha imaginat que ho era. Que tenia una cua rinxolada i es submergia al mar. No necessitava treure el cap per agafar aire. Nedava fins al fons del fons, allà on no el trobaria ningú.

Abans que s’adormís m’he apropat, sense fer soroll, a la seva paret de vidre. He obert les cortines i a l’altra banda l’he vist flotant. Amb l’aigua es barrejaven les llàgrimes que, com si fossin peixos desorientats, no han trobat l’escletxa per on sortir. Es camuflava entre algues i petxines. Deixant-se endur pel corrent, mirant sense mirar, però veient el que volia veure.

Només he fet una passa, no he tocat el vidre. Encara que a vegades visquis tan lluny, Jaume, no vull despertar el teu món.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a desembre 07, 2015 | 20:38
    Anònim desembre 07, 2015 | 20:38
    Hola molt bona historia, gemma, conec a la teva familia y sou bones persones..
  2. Icona del comentari de: Mònica Carnicero a desembre 07, 2015 | 21:15
    Mònica Carnicero desembre 07, 2015 | 21:15
    Ser mare és una heroïcitat absoluta. En qualsevol cas estem fetes d'una fusta especial. El lligam amb els nostres fills és incondicional, infinit i per sempre. Els ginecòlegs es pensen que tallen el cordó umbilical quan els nens neixen, però no saben que aquest lligam no es talla amb unes simples tisores; el cordó és invisible però indestructible. L'amor immens que neix quan neixen els nostres fills sacceja les nostres vides. La lleona que portem a dins sempre és a punt de saltar amb les urpes i els ullals esmolats, esmoladíssims. Podem ser ferotges si cal, tendres quan més ens necessiten i sempre, sempre, sempre hi som, en estat d'alerta permanent. No defallim en cap circumstància, acariciem, petonegem, acotxem. La complicitat és absoluta. Heroïnes, vaja...
  3. Icona del comentari de: Anònim a desembre 08, 2015 | 09:13
    Anònim desembre 08, 2015 | 09:13
    Gemma, molt bonic l'escrit... En el món, sort en tenim dels aspergers... De la seva curiositat i la seva noblesa i intel.ligència...! Són tot cor!
  4. Icona del comentari de: Muñoz a desembre 08, 2015 | 11:27
    Muñoz desembre 08, 2015 | 11:27
    L'escrit esta bé, però em sembla una mica trist i buit, ja que no relata completament la realitat. Crec ens tindríem que fixar en les coses positives d'aquestes persones, en comptes d'en riures de la gent autista, o de sentir llastima, hauríem d'aprendre d'ells. Les persones amb aquest síndrome son grans exemples a seguir, ja que no els hi fa falta dependre de bens materials per a ser feliços. Tenen moltíssimes coses que aportar a la societat. No tenen la millor cal·ligrafia, hi potser no podran ser mai metges, es cert, però tenen un gran cor i uns grans sentiments, algo que si tothom tingues el món aniria millor. Potser el seu món, es més autentic que el nostre. L'objectiu d'aquesta vida no es ser el més ric o el que te el càrrec més important, l'objectiu és ser feliç, i fer feliços als del teu voltant.
  5. Icona del comentari de: Anònim a desembre 08, 2015 | 17:50
    Anònim desembre 08, 2015 | 17:50
    Felicito i agraiexo a tots els col.laboradors de Catorze Digital per aquesta persistent finestra oberta a la diversitat. Gemma, a tu.

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

Comparteix

Icona de pantalla completa