Foto: Fundació Catalunya-La Pedrera


“Era muy bonito. La gente salía a la calle. El organillo tocando. Todos sabíamos bailar.” Hi ha dues pantalles grans amb imatges d’un altre temps. S’escolta la crònica del passat. Veiem barques en blanc i negre i banyadors que van marcar una moda. Queden lluny. Però ens ho apropen. Aquell abans és un ara compartit. De veïnes de la Barceloneta que prenien l’aire traient les cadires de casa i prenent la fresca al carrer.

Les veig xerrant i rient i cantant, mentre sec en una butaca de la Pedrera. Codi obert és l’espectacle audiovisual que conjuga la música i les imatges, l’ahir i l’avui. Que forma part del PedreraArtlab, el cicle d’interrelacions artístiques que impulsa joves creadors, per potenciar-ne el talent. Que cuida les propostes, sumant-se al procés creatiu: “Donem l’oportunitat de treballar-ho quinze dies junts i amb intensitat. Per acabar-ho de definir i formar-ne part. Perquè sabem que tan important és el procés com el final. Hi ha un risc que assumim: encara que el concert no tingui molt d’èxit ens segueix motivant, perquè sabem tot el que hem compartit prèviament”. Ho defensa Jordi Feixa, representant de l’àrea de cultura de la Fundació Catalunya-La Pedrera.

Es col·loquen a l’escenari, el seu taller, el seu laboratori. “Per aquells que fan possible l’esperança de viure morint a cada instant.” A la força d’Ovidi Montllor se li suma una emoció convençuda i fràgil. Que dibuixa les muntanyes de paranys, els enganys, un cor, que malgrat tot, diu que sí. Mentre estiren el fil d’un repertori popular, al darrere, les imatges van parlant.

Apareix aigua balancejant-se, potser com a símbol de moviment. D’un temps que va i ve i no s’atura mai. Però també hi ha un foc que crema, que s’apodera d’una fotografia. Mentre les cendres van fent camí, interpreten «El ball del vetlatori», un cant que no pot ser més trist: “El pare i la mare ploren, no ploreu pel xiquet, que s’ha mort la criatura i s’ha tornat angelet.”

“La majoria són poemes que hem anat buscant i les imatges són fotografies antigues”. Ho explica la cantant, Maria Arnal. Codi obert parla de la vida de carrer. D’un testimoni que han recuperat, remenant amb els dits de la curiositat, entre els arxius locals d’un barri que els representa: la Barceloneta. I l’han dut a la Pedrera. Sortint d’una estructura fixa per entrar al món de la tradició oral, de la reflexió. Ho tenen clar: contra la rigidesa, obertura.

Abans que s’acabi, les famílies, els amics que els han vingut a veure, no se n’estan i s’alcen dels seients. Canten una vegada i una altra per l’alegria quotidiana de viure. I cada vegada som més els que ens hi afegim. Com si aquest auditori fos un barri improvisat. Que experimenta, com experimentava Gaudí. Tothom està dret. M’aixeco. A vegades, potser no és tan important si ballem bé o no. Si cantem així o aixà. Només cal fer-ho, com ho feien les dones que vivien la vida enmig del carrer.


Maria Arnal i Marcel Bagés interpreten «Ell ball del vetlatori»:

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix