Bon dia per tothom
els núvols se’n van,
les muntanyes es queden.
Fàcil, Oques Grasses
Foto: Francesco Scaramella
Pujaré al terrat, prendré el sol i no pensaré en res.
Ho has pensat, ho has dit i ho has fet. Dos pisos. Són trenta-vuit les escales que t’enlairen fins a aquest paradís d’estar per casa.
Et treus les sabates: és un gest petit, però un plaer que t’allibera. Fa una setmana que has dit adéu a les mitges. Fa un mes que portes vestits de l’estiu passat. T’és igual si encara era massa aviat, si anaves al revés del món: no te’n podies estar. Sempre t’ha costat esperar el que desitges. Has jugat a insinuar-te, a seduir el bon temps, a dir-li: vine, et vull amb mi.
T’estires. Passa un núvol que també fa diumenge. Mandrós, sense pressa, sembla que badalli allà dalt. Li supliques que no et faci ombra i t’envia una mica d’aire. Passes la mà pel braç que et comença a cremar. Respires el juny. Pugen els veïns del segon primera i esmorzen a quarts d’una mentre escolten swing.
T’aixeques. Les sabates. Et pentines els cabells amb els dits. Tant de bo et poguessis endur un tros de cel i de sol dins la pell. Per si mai tens les trenta-vuit escales massa lluny. Per si mai tens els núvols massa a prop.
