Foto: Xavier Mercadé
Un amor incondicional és aquell que no té límits ni fronteres, ni tractes ni contractes. No contempla els desacords, senzillament travessa les variables d’espai i de temps. Tant se val si sóc a Perpinyà, volo a Londres o la propera parada és Mataró. Pur i etern. Sento com la circulació se m’ha acumulat a la panxa. Sortiré propulsada. Arribarem a la pista i serà nostra, tot i la massa espessa de cames i ronyoneres.
Avui retrobarem la família. L’altra, la postissa: la que coneix les millors localitats per viure la festa de primera mà. I sí, ja hi som tots. La platea es disfressa de plaça major. Els focus a contrallum retallen figures desvergonyides. Criden: “Som Els Pets de Constantí!”. Crido. Els focus em miren, giravolten. Les figures ja no són més figures. Són l’amor incondicional. “Visca la mare que els va parir!”. En Lluís s’ha deixat la vergonya al vestuari, tinc ganes d’oblidar el que sempre m’amoïna. Vull estar contenta. Tsururú tsu tsu ruru tsu ruru tsuru ru tsu tsú. Els que ja li coneixem les gràcies fem que sí, que les torni a repetir, que farem veure que no les sabem. No sé què de l’Àlex, que l’ha deixat la nòvia perquè tenen inclinacions polítiques diferents. M’esclata la il·lusió. L’Àlex m’és igual, sé de què parles.
No n’hi ha prou amb estimar-se molt. Potser no. Però, en el nostre cas, en tenim prou d’estimar-vos molt, Lluís. Obrirem la finestra i ho proclamarem fins anar al cel i tornar. Alçarem urnes amb missatges perquè tothom ho sàpiga. Pujarem a cavallet del noi més alt de la sala. Farem soroll. Ens brillen les ninetes cada vegada que dius “us estimem”.
En Reig i la colla dels vents escorten els solos del mestre de les tecles, Joan Pau Chávez, amb un suau moviment de malucs que ens fa molt riure. En Lluís baixa de l’escenari per flirtejar amb un parell de noies. Sembla de cera. Ahir vaig somiar que em treies a la pista i ballàvem junts. En Falin, discret però imprescindible. Des del seu lloc, fa carotes de plaer. Segueix el ritme de la sinceritat estricta. S’ha acabat el joc, fa massa estona que no trepitges terra ferma. De camí a l’escenari, ho sabem, Lluís, el clotet et surt rient. Busques i localitzes amb la mirada cadascun dels amors incondicionals. Fa estona que pateixen (patim) de mal de galtes. Se’ns neguen de pols de passió (a tots plegats) els ulls. Enyorem les estones plegats. I no són els focus que fa estona que ens enceguen.
En Jordi Bastida fa anar la cabellera a ritme d’electrònica. De cop i volta, res no m’espanta. Ho sé jo i ho sap tothom. Esclaten fonts de color vermell per tota la sala. És així, la vida és bonica. Tant se val tot. Tant se val l’actualitat política, tant se val el fred de més enllà de la nostra fortalesa, tant se val aquell maldecap. Tant se val. Tan sols volem desenganxar els peus del terra i proclamar que hi estem bé, aquí.
Encara ens els enganxen amb blue tack. Viatgem al passat, fem un collage d’antics concerts. Arriba l’harmonia complexa i amb ella el famós moment místic. La plaça sencera. Platea, llotges, primer i segon pis. Som un únic braç autòmat que es balanceja de dreta a esquerra. Compte! No et perdis.
Ja ningú vol tornar a seure. Ens comença a fer nosa la roba. Necessitem una bestial talla XL per moure’ns tots a l’una. El cos imita el ball de seducció que fa el cap d’en Lluís amb el micròfon. S’aferra a la guitarra. Es balanceja. L’imito i se n’adona. Una bona rumba. Fem bategar les mans cap amunt per saltar. En Joan Pau em deixa sense qualsevol dels adjectius que podrien descriure com fa anar les mans amunt i avall del seu amic ratllat. Canto destralerament el solo. Ja no hi ha res que ens aturi, som una gran massa de soroll.
Ens enganyen, sembla que vulguin marxar. “Una cançoneta i mon anem!”, criden els del sud. “Una altra, una altra!”, criden els del nord. No marxarem fins que cadascun de nosaltres sigui proclamat rei. Amb corona i sense samarreta. “Sóc republicà!”, crida. Ara diu que sí, que s’ha acabat, que arribem a l’èxtasi. Fem servir els braços de baqueta. Està a punt d’arribar al final, sabem molt bé què toca.
Toca cridar que fa un bon dia. Un dia lluent com galtes untades de pa amb oli i sal. Hi hem sigut tots. Els amics, la família, els veterans, els de sempre, els de la segona generació, els de l’autobús de Constantí, els que hi eren de cor i de pensament. Tanco els ulls i alço els braços. Em sento ridícula, i què. El confeti se m’enganxa entre els rínxols. La samarreta de quan vam ser a Londres és una mica menys blanca. Em dutxo de colors. I una altra vegada apareix. L’amor incondicional. El que val la pena de veritat.
