Vuit. Петя и волк

No hi veig, no veig llum enlloc. Se m’ha menjat, se m’ha empassat sencer! Quasi sense adonar-me’n m’he trobat a la seva boca, atrapat per la mandíbula. He notat el frec de les dents i la mullena de la saliva per les plomes de tot el cos i se m’ha empassat d’un cop. Glups.

No hauria d’haver sortit. No hauries d’haver deixat la porta oberta, nen estúpid; ja estic bé al jardí, ja, però és que he vist el prat, l’estany, se me n’hi han anat les potes soles. Nedar, només volia nedar, i tu has deixat la porta oberta i… què havia de fer? He tentinejat fins la vora de l’estany i m’he posat a nedar, i m’has vist i no m’has fet tornar a casa. Badaves amb aquell ocell que cantava i feia monades a l’aire i deus haver pensat que “bah”, o potser ni tan sols has pensat res. Se m’ha acostat i el molt imbècil m’ha preguntat que quina mena d’ocell era jo que no sé volar. Quin idiota. “I tu, quina mena d’ocell ets que no saps nedar?”, i me n’he anat mentre em seguia burxant des de la riba. Ocell estúpid, si el nen i jo no t’haguéssim avisat se t’hauria menjat el gatot de casa, ni t’has adonat que venia, amb tanta filigrana com feies amb les ales a l’aire.

Li hauries d’haver fet cas a l’home vell, nen estúpid. Quan t’ha fet tornar a casa ens hauries d’haver agafat i cap dins, au, tranquils i amb la porta tancada, però no, “Els nens que ja són grans no tenen por de cap llop”, li has dit, milhomes, i esclar, s’ha enfadat i t’ha dut cap a casa i ha tancat la porta. No hem pogut tornar.

Ha sortit del bosc. L’hem sentit de sobte, devia fer estona que ens espiava d’entre els arbres. El gatot, tan caçador, ell, s’ha enfilat fins la branca més alta i l’ocell ha volat i… i atabalat he sortit de l’estany i m’he posat a cridar i a córrer amb aquestes potes meves que no serveixen per córrer. Amb quatre gambades m’ha atrapat i se m’ha cruspit i ara tot és fosc.

Sento veus, sorolls, una mica com quan em capbusso i els sons queden mig atrapats a l’aigua. Sé que ens movem amunt i avall però no sé què passa; primer ha rondat a poc a poc, de sobte he sentit l’ocellot i he quedat tot sacsejat, devia saltar per atrapar-lo però no se’n deu haver sortit perquè segueixo sol aquí dins, amb aquesta foscor que put. No he tornat a sentir res fins que el nen ha dit alguna cosa d’un zoològic mentre parlava amb altres veus. “Sóc aquí! Què passa? Què paaassaaa?”, he cridat. Clacava dins la panxa, intentava fer-me sentir, “Anem al zoolòòòògiiiic?”, però res. I suposo que ara sóc allà, un ànec dins la panxa d’un llop gris que està dins una gàbia. Nen estúpid.

@drudibuixa