Xarim Aresté: «Els artistes pugem a l’escenari perquè som uns insegurs»

Foto: Gemma Ventura

Com eres de petit?

Era molt extravertit i de sobte vaig tancar-me.

Per què?

Estava acostumat que les relacions humanes comportaven agressions, perquè era més petit que els meus amics, i es ficaven més amb mi. Però el meu amor era infinit cap a ells. El meu subconscient llavors em devia alertar que per anar pel món m’havia de protegir.

És curiós que ho pensessis de tan petit.

Llavors no feia aquesta reflexió, és ara, quan invoco aquell nen, que em ve aquesta imatge. I, recordant-lo, he de jugar una mica amb ell per veure’l content.

Era un desengany?

No, perquè no coneixia una altra cosa. Però tenia aquesta idea d’haver-me de protegir i l’arrossego encara.

De què et protegeixes ara?

De mi mateix. M’interessa molt poder desactivar o reprogramar el subconscient. Quan et fas gran veus que hi ha patrons que no et pertanyen, són unes maletes que t’han posat allà.

Quines són aquestes maletes?

La família, el context. És com un actor que per poder ser un altre i sortir de qui és ha de conèixer molt bé els racons que no saps ni que té. Almenys reconèixer-los.

Quan vas voler apostar per la música, vas haver d’encarar-te als pares?

Recordo que jo era molt extrem perquè de seguida vaig dir “ho aposto tot per això”. Tenia tretze anys quan vaig fer un pacte intern amb mi: la música serà el més sagrat del món. Tenia la sensació que si era fidel a aquella puresa, allò em salvaria. Veia el món tan hostil, no entenia res, pensava: una hipoteca? Un cotxe? jo no vull això.

El camí recte.

Ho veia fals, com de mentida. A casa van veure que posava molta energia en la música, i que de la resta sudava. Vaig tenir problemes amb això tant amb l’institut com amb els pares, però ho vaig solucionar i amb els anys m’han donat suport. Però aquell moment em va suposar una ansietat que em va durar anys. Perquè sabia que la música era la cosa que més em removia, que em feia sentir útil, i, al mateix temps, veia impossible tenir una vida normal, com la dels altres.

Et devies sentir perdut, també.

Vaig estudiar filosofia tres anys i vaig començar magisteri, però sí, em sentia perdut: m’interessava la filosofia i la pedagogia però no volia ser profe. No buscava un títol.

A què vas aprendre a plantar a cara?

Llavors era una fugida cap endavant que no et sabria justificar, era un pur sentir. M’impressiona que tingués tanta fe en mi, en el que podia fer. No tenia por. Ara, pensant-hi, flipo. No tenia por que m’anés molt malament, que no tingués accés enlloc.

Aquesta fe és molt poderosa, però a vegades els pares o els mestres per protegir-te la fan malbé, i et fan tirar per un altre camí.

Jo no vaig estudiar música, no en tenia ni idea de música, em feia por estudiar, perquè com que era la meva única carta pensava: si no em va bé, hauré fracassat. Em feia por que l’escola de música em demostrés que no era vàlid.

Què t’ha estalviat no anar-hi?

Admiro molt els companys músics que tinc, perquè trobo que són uns superherois, que saben escriure i llegir música. Jo no em considero músic, perquè no tinc aquests coneixements, i els respecto. Però a la vegada, el fet que ningú omplís de contingut el meu món interior va fer que trobés el caminet a la meva manera.

Lliure?

Sí, però no tant. Potser transmeto aquesta llibertat, però no la sento tant. Jo segueixo el caminet.

Et veig tocant i m’agrada veure com ho vius.

Quan toco, soc allà, des de la punta del peu fins als cabells. Soc. No existeix res més. Perquè és importantíssim desactivar la ment quan estàs tocant. I això és el que ho fa màgic.

Toques i cantes des de les entranyes.

El cervell no té cap funció en aquest punt, són tot pulsions, és estomacal. Quan hi poso el cervell és quan la cago, perquè de sobte apareixen els judicis que em faig. A l’estómac hi ha present, al cervell, no: merda, t’has equivocat.

Ets molt exigent?

Sí, m’ho diuen. Jo sospito que ho dec ser en algunes coses. Perquè quan veig vídeos meus no m’agrado gens. Ho visc des de la ment.

T’avorreixes ràpid de tu? Ets dels qui fas una cosa i adeu, i necessita fer-ne una altra diferent?

Sí. Crec que una de les claus de l’art és fer coses que no saps fer. És la diferència entre l’art i l’artesania: un artesà és qui sap fer una cosa i la fa deu vegades igual, i un artista sempre està en risc perquè no sap el que està fent.

Si el que fas saps que agradarà, hi ha la temptació de tornar-hi i d’apalancar-se.

A vegades faig coses així per gust, perquè és confortable, però no em sento a la corda fluixa. A la música no busco el confort. Cada vegada és més obvi quan hi ha un fons de veritat en el que escoltes. Per mi no hi ha dubte: et commou o no. Vibres o no vibres. Però cadascú té la seva veritat i a cadascú li commouen unes coses diferents. Un creador ha de ser fidel a la seva vibració. Sento que la feina més difícil és estar prou net i ser prou lliure per connectar amb aquella freqüència i transmetre el que hi ha dins teu. Una cosa és canalitzar les veritats i una altra és viure-les, i el més difícil és transcendir les pròpies contradiccions.

Si som capaços de veure la nostra part fosca i lluminosa ja és molt.

Veus la teva part fosca i lluminosa quan reconeixes la d’un altre. Sartre parlava de la mirada de l’altre. De la teva pròpia mirada no en pots treure cap informació, sempre necessitem la de l’altre per veure’ns.

Per veure si soc imbècil he de veure un imbècil davant meu?

Sí. O per saber si algú és preciós.

És aprendre a mirar?

Aprendre a mirar-se mirant. És veure que tot el que ens envolta és un reflex de nosaltres mateixos: d’allò que odiem i estimem. És la manera que tenim de perdonar. La manera que tenim de viure en pau és adonar-nos que el nostre contrari som nosaltres. Costa molt aplicar-ho, però ho sento com una veritat.

Em fas pensar en el títol d’un llibre del Joan Margarit, Des d’on tornar a estimar. En aquest des d’on mirem.

El que fa que una persona tingui un trauma no és l’accident sinó la manera com ha viscut l’accident. Pot viure-ho com una experiència positiva. El trauma no és el que vius sinó la manera com ho vius, el que ens fa ser com som és el com més que el que.

I què me’n dius, del voler agradar?

Això també són inseguretats. La majoria dels artistes, per no dir tots, pugem a l’escenari perquè som uns insegurs que no hem sabut fer res més i l’única manera que tenim per expressar-nos és posar-nos una pistola a la boca i pujar a l’escenari. Veig molta gent així, amb complexos físics, o de molts tipus, que s’han posat a la música perquè, per exemple, en els esports no podien ser ningú. Què collons fa que un xaval de quinze anys es tanqui a aprendre algo per voluntat pròpia? Podent estar amb els amics fent birres amunt i avall? El que fa que un artista sigui artista és la superació de les seves mancances.

I quines has hagut de superar?

La timidesa extrema. De petit era extravertit però d’adolescent, no. Tenia molt acne, coses així, socials. Si no pots cridar l’atenció a les noies jugant a futbol i sent el més simpàtic, et poses a tocar la guitarra. Si hagués sigut un nen popular que hagués jugat a futbol a l’hora del pati, no crec que m’hagués dit res la música. O si hagués estat en pau amb el meu cos.

Busquem sentir-nos estimat.

Tothom. El que passa és que no sabem per què agafem els camins que agafem, però és per això, per sentir-nos integrats, per poder donar alguna cosa als altres, per rebre alguna cosa dels altres. Els qui pugen a l’escenari gairebé sempre són persones que no s’han sabut expressar d’una altra manera.

És curiós: algú que no et sàpiga dir t’estimo a la cara i en canvi cantant-ho davant de deu mil persones, sí.

A vegades he pensat: uau, no soc músic perquè vull, sinó perquè no podia fer una altra cosa. És molt determinista pensar així.

El Pemi Fortuny deia que l’aplaudiment és la pitjor droga del món.

Voler agradar és una qüestió d’inseguretat. Ho dic perquè em passa, faig una cançó, i després em venen tots els dubtes i penso que és una merda. Ha de venir algú que em digui que és guai. Perquè, de sobte, per mi no té cap valor.

Llavors té el valor que els donen els altres?

Sí, però també hi ha cançons que no he ensenyat a ningú que per mi tenen molt valor. I es creen relacions curioses. Ens preocupa molt el que pensaran de nosaltres, i utilitzem més temps decidint què volem semblar que no en ser.

Hi ha molta distància entre el que ets i el que sembles?

A vegades sí, suposo. No sé què dec semblar. El que volem semblar tampoc ho triem nosaltres.

En aquesta carrera en què estan la majoria d’artistes, d’aconseguir agradar, què es perd?

Quan estic en contacte amb la part de negoci de la música, em bloquejo molt i vull fugir, em sento estúpid. Odio donar-me bombo.

Vendre’t a tu mateix?

Sí, pensar que tinc un producte i he de vendre’l. Però a vegades és tan divertit, perquè tinc companys que quan han de fer de venedors estan en su salsa i quan han de fer cançons tenen més dubtes. Hi ha persones que tenen molt de talent per vendre’s. Però que cadascú faci el que pugui.

I el que vulgui?

M’està costant trobar aquest equilibri, perquè no he trobat encara la creativitat a les xarxes, hi ha gent que és molt activa. Em fa molta mandra. Però ho he de fer perquè se sàpiga el que faig.

Al final fer cançons només és una petita part.

Sí, però un fuster també ha de comprar la fusta, ha de parlar amb el proveïdor, i l’últim és fer les cadires.

Has après a escoltar-te?

Sí, crec que començo a conèixer el meu idioma, però em costa moltíssim. Com més a prop estic de mi, més legítim soc, però encara vaig contra mi molts cops.

Vols dir que no dura tota la vida la lluita contra un mateix?

La lluita contra un mateix dura fins al final.

Vius de concerts?

Sí, dels concerts. Però de sobte, molts cops he de demanar pasta. De tant en tant, hi ha mesos que no puc. Passa que he après que no pot ser que una factura em condicioni l’humor. Al final sempre m’he salvat el cul inexplicablement en l’últim moment. He tingut molt sofriment acumulat, i ja he après que no cal patir, perquè al final ja surt. De cop necessito 300 euros i no sé d’on els trauré, i potser estic dues setmanes preocupant-m’hi i llavors em surt un concert o algú em paga alguna cosa que no recordava. Coses que no estan sota el meu control. Estic aprenent a conviure amb aquesta falta de control total que tenim sobre el que ens passarà. No tenim en compte que ens poden passar coses que ni ens imaginem. No hi comptem, amb la vida, només amb el que creiem que ens podria passar. No comptes que potser algú està pensant en tu i et trucarà i et canviarà el dia. I menos mal, de la vida.

Què t’espanta?

Tinc moltes pors. A part de la política m’espanta la salut, tinc psoriasi, que és una malaltia crònica de la pell, que creix més ràpid, i em surten clapes i ferides. Em va aparèixer cap als divuit anys. Els medicaments que donen són una estafa, perquè et creen dependència. No curen. T’ho poses, marxa i quan t’ho deixes de posar te’n surt més. M’espanta no estar a l’altura del que em demana la salut, que no és més que estar atent al cos. Les malalties són els subconscient que ens parla: tu no soluciones això, ho soluciono jo amb aquesta malaltia. M’espanta no ser prou madur com per cuidar de mi mateix. La meva pròpia estima, el cos.

Estem molt pendents del cap i no del cos: si em fa mal l’esquena, ja se n’anirà.

Jo soc d’aquests: com si el cos no existís. Ha hagut de suportar moltes coses, pobret, he sigut superingrat amb ell, no l’he venerat. Però bé, almenys ara en soc conscient. Diuen que tots els òrgans del cos estan vinculats amb una mancança, per exemple l’esquena: tenir massa pes. Has de pensar quines coses no calen carregar a la vida.

Quines deixaries de carregar?

Sentiments de culpa. Moltes coses de la família, que no sé quin pes han tingut. D’aquí a dos-cents anys tothom tindrà l’Instagram dels seus avis, i serà molt útil tenir tanta informació dels avantpassats perquè crec que estem repetint patrons. Però no estem gaire per escoltar els altres i a nosaltres. Les coses més importants no ens les ensenya ningú: reconèixer el teu do i brindar-lo. Hi ha gent que no sap ni quin és el seu do, que està fent coses que ha après a fer però que no l’omplen. Tots tenim un do, però ens fa por brillar. Tothom té por de brillar.

És fort: tothom somia en brillar, i quan podem, ens espantem.

Molts cops faríem el contrari del que ens han ensenyat però continuem en el mateix rol per fidelitat. És com si un fill d’una família pobra no guanya diners per no ser més que el seu pare. És un cas extrem, però ens passa a tots. Brilla, peti qui peti, encara que brillar faci avergonyir la teua família.

Tu brilles?

Jo també tinc por, però m’he tret molts pesos de sobre. Hi ha un evangeli preciós de Sant Tomàs, que és l’evangeli més antic i no està acceptat com a paraula de déu, que diu: no encens una espelma per posar-la sota el llit. Una espelma la posaràs dalt de la porta perquè tothom que entri i surti la vegi. És a dir, puja dalt del terrat i que tothom et vegi brillar, no amaguis el que saps fer sota el llit.

De què et vols alliberar?

Les presons ens les construïm nosaltres mateixos. Som experts a treure’ns potència. Per brillar t’has de diferenciar i sembla que els diferents costin més d’encasellar. És absurd, hi ha un acudit que diu: “–tots som diferents! –jo no!” Sembla que la diferència sigui l’enemic i és el contrari: és el valor més gran que tenim, el que ens uneix.

Els teus pares accepten que visquis de la música?

La meva mare pateix perquè ho veu difícil. Però ara n’estan orgullosos, ja fa temps que estan més tranquils. Va ser sobretot quan vaig tocar amb Sopa de Cabra, perquè ma mare n’era molt fan. Venien als meus concerts, però ells volien que estudiés: la música molt bé, però primer tingues una feina. El confort és al contrari de la llibertat. Quan hi ha confort no hi ha llibertat.

El resum de tot plegat quin seria?

Hem vingut a aprendre a estimar, a ser i a ajudar a ser.