Xesco, ens hem fet grans sense tu

L’animador infantil Xesco Boix va néixer a Barcelona el 3 de febrer del 1946 i va morir a Malgrat de Mar el 21 de juliol del 1984.

Foto: Catorze

Va ser el primer mort de la meva vida. Era un 21 de juliol, jo tenia quinze anys, en faltaven dos perquè es morís la meva cosina. L’avi em va explicar al passeig de Palamós que en Xesco s’havia tirat a la via del tren, o que a en Xesco l’havia atropellat un tren, i em va semblar que el cel em cauria al damunt i m’atropellaria a mi. Em va caldre veure la notícia per la tele per acabar de pair les paraules de l’avi.

Aquell estiu del 1984 vaig rellegir un llibre que m’havia recomanat personalment en Xesco Boix a la llibreria Ona: Sadako vol viure, de Karl Bruckner. La història d’una nena víctima de les radiacions d’Hiroshima que es proposa fer mil ocells de paper per espantar la leucèmia que l’acabarà apartant del món de forma prematura.

En Xesco volia viure com la Sadako, per això em va costar tant d’entendre que hagués triat morir. L’estupefacció m’acompanyava encara el desembre d’aquell any, quan vaig escriure-li un text des del Festival de la Infància. La carta me la va publicar l’Avui i l’he recuperada gràcies al servei de premsa digitalitzada de l’Ajuntament de Girona.

Très dècades llargues després, els teus nens ens hem fet grans. Et recordem amb un gràcies i un somriure. I encara plorem per tu.

Infantil Música Xesco Boix

Vull viure d’aventures

Flowers

Xesco Boix, encara plorem per tu

El noi de la mare

Volver

Comentaris

imma soler octubre 02, 2014 | 20:15

Jo també recordo el dia de la mort d'en Xesco Boix. Sé que estava mirant una exposició de fotografia i no vaig poder contenir el plor, recolzada a l'espatlla d'una bona amiga. Xesco per mi era bondat, llibertat, calidesa...Com diu Rilke: "Déu és una direcció del cor, Déu és el lloc que cura"; Xesco anava en aquesta direcció. Gràcies, Eva Piquer, per guardar-ne la memòria.

18

0

Respon
Anònim juliol 21, 2017 | 12:42

Quan va morir jo tenia 5 anys. Quan va morir el seu nebot a Indonèsia la meva filla tenia 5 anys. Sovint, al cotxe, escoltem tant les cançons del Xesco com de l'Oriol.

7

1

Respon
Anònim juliol 21, 2017 | 15:17

Gràcies per aquest record! Quin gran professional! Jo sóc mestra d'infantil i molt sovint canto les seves cançons i explico els seus contes! I quina carta més emotiva Eva, només amb 15 anys!

7

1

Respon
Anònim juliol 21, 2017 | 23:41

Que un amic dels nens decidís marxar aixi ho vaig trobar lleig i difícil d explicar.

5

5

Respon
Anònim juliol 22, 2017 | 18:05

....gràcies

1

1

Respon
Anònim juliol 22, 2017 | 23:09

Xesco sempre venia a pendra cafe a una granja que teniam al carrer Baien de Barcelona,teniam una nena de 5 ayns"Vicky"la cual sempre se la sentaba a la falda i li cantaba les sevas cançons.Sempre et recordarem Xesco.

6

0

Respon
Anònim juliol 23, 2017 | 11:58

Recordo amb enyorança aquells caps de setmana a S.Privat de Bas,amb la colla de la Universitat, i el cant amb els meus fills de les teves cançons reproduides al cassette ,anant i tornan de Benissanet.Molts bons records.

1

0

Respon
Anònim juliol 23, 2017 | 12:35

Tenia un gran cor. Recordo un estiu que va venir a un aplec al poble, i la seva actuació per a completar la diada era a la tarda, però poca gent es va quedar a dinar per a després escoltar-lo. Ell, va fer el seu recital a l'aire lliure tal i com estava previst i va dir que solament volia els diners del bitllet del tren per tornar cap a casa i que no volia res més, tal vegada en una altra ocasió hi hauria més públic. Ja no va poder ser......

2

1

Respon
Núria Ventura juliol 22, 2020 | 17:41

Vaig compartir amb ell els primers anys del grup Ara va de Bo i sempre recordaré la seva màgia per encantar els infants, com una mena de flautista de Hamelin! Fa pocs mesos em vaig emocionar sentint cantar el Gripau Blau i Les pometes als companys d'escola de la meva néta. El llegat és viu!

1

0

Respon
Anònim juliol 23, 2020 | 00:38

Jo tenía 15 anys també quan va morir, vivía a una ciutat d'interior a un barri obrer a les afores. No feian gaires concerts allà els feien al centre. Als nens ens quedava lluny. En aquella època no i havien gaires cotxes i els que en tenien solian tenir families llargues com a mínim 3 o 4 fills. En Xesco era dels pocs que venía fins el barri i repetía, de fet jo no en recordo cap més, varies vegades havia parlat amb ell, sempre feia enrecordarse de mí, sabía ser tan proper i divertit, que avui en día encara quan el record em porta a l'emoció, encara hi ha un indret meu que pensa tal vegada si que s'enrecordava. La meva va ser la segona mort. El meu pare va morir d'un derrame cerebral, que abans es deia així, al maig d'aquell any, recordo que el meu mon es va enfonsar. Nebulosa, molta nebulosa. El día que va morir en Xesco vaig ser conscient del final de la meva infantesa. Vaig entendre el suicidi, jo també em volía morir. Fa casi 8 anys el meu fill amb 24 anys també va decidir la seva mort. M'ha dolgut el comentari de qui es va enfadar amb ell. Però l'entenc. Es sencillament el comentari d'algú que no ha viscut d'aprop la decisió de no continuar vivint d'algú molt proper, el patiment no latent, que sols veu qui comparteix diariament. No sempre, no. Però de tant en tant, tant intens Gràcies Xesco, moltes gràcies la meva infantesa va ser més rica amb les teves cançons i amb tú la vida adulta a set mes fàcil d'entendre, d'asimilar i empatitzar

2

0

Respon
Anònim juliol 25, 2020 | 00:31

Jo recordo aquella tarda quan la meva avia em va explicar que s'havia llençat al tren, tenia 5 anys. I recordo els concerts d'ell al meu poble.

1

0

Respon
Anònim febrer 04, 2021 | 22:14

El mes de març faré 58 anys i de tant en tant encara canto El Gripau Blau..

2

0

Respon