Zero. Silenci

Visc amb música tot el dia, cada dia, així que les coses que passen em queden associades a cançons, peces, temes, frases. De vegades la música és subjecte, d’altres complement indirecte i d’altres un simple complement circumstancial.

Tres jocs d’auriculars són els que he comprat fins ara aquest any. Els porto arreu, posats o no. Al carrer, a la feina, a casa, sempre els carrego amunt i avall. Se m’emboliquen, se m’enganxen pel cable a les manetes de les portes, de vegades fins i tot els he de rescatar d’entre pantalons i cinturó mentre em vesteixo. Sento música, els dugui a les orelles o els tingui fets un nus a la butxaca, la bossa o entre els coixins del sofà. Sento música dins el cap sempre que estic desperta i quan em poso els auriculars n’escolto.

Una de les poques coses que no puc fer escoltant música és escriure, així i tot per fer-ho em poso els auriculars, desconnectats. El silenci és més silenci d’aquesta manera, em sento respirar i el ritme de l’aire entrant i sortint m’ajuda a concentrar-me, fa de pauta. Malgrat l’esforç sempre hi ha alguna cançó sonant-me sense permís a dins del cap i fent-me perdre dins les meves pròpies idees i per això acaba resultant un fantàstic exercici de doma i d’autocontrol.

Tres jocs d’auriculars serà música, des de punts de vista diferents, de dins cap enfora o al revés, trossos reals o irreals d’una vida amb banda sonora.


Se m’emboliquen a les manetes de les portes i a les mans. Foto: A.J.

@drudibuixa