Amic e Amat

«Respongué que vergonya sense pecat és manca d'amor del qui no sap estimar»

Arxivat a: En veu alta

Sílvia Bel posa veu a Ramon Llull.



Deia l’Amic a l’Amat que per molts camins venia al seu cor i es mostrava als seus ulls, i amb molts noms l’anomenava la seva paraula; però l’amor amb el qual li donava vida i el mortificava era un, i només un.

S’absentà l’Amat del seu Amic, i l’Amic cercava el seu Amat amb la memòria i amb l’enteniment per tal de poder-lo estimar. Trobà l’Amic el seu Amat i li demanà on havia estat. Respongué: “En l’absència de la teva memòria i en la ignorància de la teva intel·ligència.”

L’Amic provà si l’amor podia mantenir-se en el seu cor sense recordar el seu Amat, i cessà el seu cor de pensar i els seus ulls de plorar. I s’extingí l’amor i l’amic romangué en la confusió i demanà a la gent si havien vist l’Amor: “Digues, foll, tens vergonya de la gent quan et veuen plorar pel teu Amat?” Respongué que vergonya sense pecat és manca d’amor del qui no sap estimar.

Nou comentari